14 de October de 1936 - La CNT incauta el vapor soviético Ziryanin y se sorprende al no encontrar armas; estética anarquista (207 + 3164)


RUSSIAN FOOD SUPPLIES FOR SPAIN.-The Soviet steamer Ziryanin berthing at Barcelona with three thousand tons of food supplies from Russia. The crowd of Catalonians is keenly interested in the operation.. Imagen: Sport and General.

Suddenly the excitement and enthusiasm of July 19 raced through the tertulias with the news, ‘We are not alone! Help has come!’

Collectivized factory whistles all over the town shrilled a half-holiday. Thousands of anarchists flooded the Ramblas and the port in disorderly masses, carrying their factories’ somber black or rojinegra banners. The F.A.I.’s Free Women (Mujeres Libres) went down the Ramblas eight abreast, breaking all anarchist tradition by singing and shouting in their excitement. Usually anarchist parades achieved their effect by massing silent thousands of black-clad workers in an austere, serious or threatening manner. They dislike the gay color and sound demonstrations of the ‘carnival revolutionists’ (as they called the communists).

The Stalinist Partit Socialista Unificat de Catalunya (P.S.U.C.) sent just such a colorful delegation to greet the Ziryanin. The revolutionary Patrols of Control cordoned off the pier and did not let the P.S.U.C on the ship. Instead, the F.A.I. cadres searched it for arms. They found a cargo of beans and chocolate. The disgusted anarchists hauled down the hammer and sickle and ran up the libertarian rojinegra. Food was not what the antifascists needed in October, 1936.

, The anarchist millenium: memories of the Spanish revolution, 1936-37 (?).

Comentarios del compilador

Y Antonov-Ovseenko, cónsul general de la URSS, se queja de la CNT (Ramon Ferrer, Barcelona cautiva, ó sea, Diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses, esto es, desde el 13 de febrero de 1808, hasta el 28 de mayo de 1814 (1815)):

Vladimir Antonov-Ovseenko, General Consul of the Soviet Union in Barcelona, top secret document sent to NKVD (14th October, 1936)

The relationship between our people (the Communists) and the anarcho-syndicalists is becoming ever more strained. Every day, delegates and individual comrades appear before the CC of the Unified Socialist Party with statements about the excesses of the anarchists. In places it has come to armed clashes… In Molins de Rei, workers in a textile factory stopped work, protesting against arbitrary dismissals. Their delegation to Barcelona was driven out of the train, but all the same fifty workers forced their way to Barcelona with complaints for the central government, but now they are afraid to return, anticipating the anarchists’ revenge. In Pueblo Nuevo near Barcelona, the anarchists have placed an armed man at the doors of each of the food stores, and if you do not have a food coupon from the CNT, then you cannot buy anything. The entire population of this small town is highly excited. They are shooting up to fifty people a day in Barcelona. (Miravitlles told me that they were not shooting more than four a day).

Relations with the Union of Transport Workers are strained. At the beginning of 1934 there was a protracted strike by the transport workers. The government and the «Esquerra» smashed the strike. In July of this year, on the pretext of revenge against the scabs, the CNT killed more than eighty men, UGT members, but not one Communist among them. They killed not only actual scabs but also honest revolutionaries. At the head of the union is Comvin, who has been to the USSR, but on his return he came out against us. Both he and, especially, the other leader of the union – Cargo – appear to be provocateurs. The CNT, because of competition with the hugely growing UGT, are recruiting members without any verification. They have taken especially many lumpen from the port area of Barrio Chino.

They have offered our people two posts in the new government – Council of Labour and the Council of Municipal Work – but it is impossible for the Council of Labour to institute control over the factories and mills without clashing sharply with the CNT, and as for municipal services, one must clash with the Union of Transport Workers, which is in the hands of the CNT. Fabregas, the councillor for the economy, is a «highly doubtful sort.» Before he joined the Esquerra, he was in the Accion Popular; he left the Esquerra for the CNT and now is playing an obviously provocative role, attempting to «deepen the revolution» by any means. The metallurgical syndicate just began to put forward the slogan «family wages.» The first «producer in the family» received 100 percent wages, for example seventy pesetas a week, the second member of the family 50 percent, the third 25 percent, the fourth, and so on, up to 10 percent. Children less than sixteen years old only 10 percent each, This system of wages is even worse than egalitarianism. It kills both production and the family.

[…]

The UGT is now the strongest organization in Catalonia: it has no fewer than half the metallurgical workers and almost all the textile workers, municipal workers, service employees, bank employees. There are abundant links to the peasantry. But the CNT has much better cadres and has many weapons, which were seized in the first days (the anarchists sent to the front fewer than 60 percent of the thirty thousand rifles and three hundred machine guns that they seized).

Los escritores del PSUC opinan ([ref859])que el barco Ziryanin no lleva armas porque la Unión Soviética y Cataluña sólo quieren la paz:

EL «ZIRYANIN» A BARCELONA

14 d’octubre de 1936. — Fa uns quants dies que és a Barcelona el company Antonov Osenko, el primer representant oficial que la U. R. S. S. ha enviat a Catalunya. I el nostre poble ha sentit una emoció estranya; un corrent de curiositat clavant aquest fet s’ha convertit en un corrent de simpatia popular. Grups de ciutadans, representacions de les més barrejades activitats catalanes acuden a conèixer, a saludar el cap d’aquesta inesperada ambaixada. Entre aquests grups, una entitat que ha sentit aquesta atracció, l’Agrupació d’Escriptors Catalans, ha demanat d’ésser rebuda. I, amb els companys que dúiem la delegació dels escriptors, hem pujat al primer pis del Majestic Hotel on el Comissari de Propaganda, company Miravitlles, ens ha presentat Antonov Osenko. Els seus cabells blancs, els seus ulls punxants, la seva simpatia, ens han fet fugir, al primer moment, tota l’angúnia d’acarar-nos amb el personatge de cinema la visió del qual teníem imaginada. Antonov Osenko ens ha donat la benvinguda i només en la manera d’estrènyer la mà hem descobert que aquella mà no era una mà de protocol sinó una mà bullent de sang i de simpatia; en nom dels escriptors hem ofert al representant del poble soviètic un lot de llibres de literatura russa traduïts a la nostra llengua amb un gran amor i editats per l’editorial «Proa». Es la primera vegada que, oficialment, els escriptors d’aquests dos pobles es donen la mà i es saluden. Potser l’emoció d’aquest acte íntim no serà compresa per molts; però sí que ho ha estat pels escriptors catalans i tenim la seguretat que ho serà per algú altre: pels nostres germans els escriptors russos, quan els arribi la sinceritat d’aquesta primera abraçada.

El company Antonov Osenko, mentre fullejant els nostres llibres ens parlava de la necessitat de començar una relació entre els intel·lectuals soviètics i els catalans, ha rebut la notícia que el capità del vaixell rus «Ziryanin» l’esperava. I ens ha invitat a acompanyar-lo.

Minuts més tard, Passeig de Gràcia avall, Barcelona tenia l’aspecte normal d’un dia qualsevol. L’arribada del vaixell rus havia estat anunciada per un dia abans, i el poble esperava saber ara amb exactitud quan arribaria. I en aquells moments tot just la ràdio advertia el poble que el vaixell era davant de Barcelona.

Al port trobem ja més moviment. Una muralla humana s’ha congregat ja arran d’aigua i per les Rambles es veuen baixar grups amb pancartes i banderes.

La gasolinera oficial espera i aviat gent del poble vol omplir-la així que ha estat reconegut el company Antonov Osenko i la seva escorta.

Quan el monument a Colom va perdent-se veiem un gran moviment als diversos molls i petites i grans embarcacions s’acorruen i segueixen el camí que fem. Aviat perdem la vista la Porta de la Pau i comencem a descobrir barquetes i barcasses curulles de gent i de banderes qeu apressadament van cap a fora port. Descobrim a les torres del transbordador dels banys a Miramar multituds compactes. Un repòrter comença a fer giravoltar la maneta. Veiem gent que corre materialment al llarg dels molls per prendre els primers rengles. Triguem a sortir del port. Cap vaixell de guerra enlloc. Ningú no diria que vivim uns moments històrics: el port de Barcelona en aquest dia no té cap aspecte d’un port de país en guerra. Però… però tot d’una la cosa ha canviat. Som a la llinda del port, anem a deixar-lo. La nostra petita embarcació fa adonar-nos-en. Es mou molt més. Som gronxats barroerament: les ones semblen d’una mar de debò; i prop nostre, a banda i banda, se’ns presenta un espectacle nou, un espectacle que ens fa feresa, com una visió de somni pesat: una rastellera de vaixells de guerra amb banderes estrangeres ens esperen. una veritable parada de màquines de guerra ens tapa el més enllà.

Què fan tants vaixells arran del nostre port, arran precisament de la Porta de la Pau barcelonina? De què volen defensar-nos, amb què volen ajudar-nos tots aquests canons de tants de vaixells que ens sotgen? Quin pecat hem fet per estar així custodiats?

Si justament quan més necessitats estem d’una abraçada universal, quan més desitgem la pau, quan més que mai necessitem que els germans de tot el món ens allarguin la mà i ens facilitin menjar, de què podem refiar-nos d’aquest formidable estol d’espantoses màquines de guerra?

La nostra gasolinera s’ha tornat tota vermella, s’ha tornat tota arraulida davant d’aquests monstres marins estàtics, una mena de monuments freds a la mort i al terror.

Les ones semblen dificultar-nos el pas. Sembla que la nostra mar vulgui protegir-nos-en.

Som fora port. Tots els pobles que amb l’excusa de no intervenir en la guerra, s’han oblidat que érem germans, han tramès uns odiosos auguris de terror davant de Barcelona.

Fora port, fa l’efecte que tots aquests vaixells s’espiïn l’un a l’altre per veure quie comença i contra que se les heuen. Tots aquests vaixells estrangers es miren i ens mire de reüll, i sembla que aquest espectacle esborroni la natura i faci amagar el sol. Un creuer alemany, que es troba arran nostre mateix, gairebé negre, reflecteix la seva silueta tètrica dins la mar i l’aigua tota en tremola.

Però, el sol, tot d’una surt. Un colom blanc esquinça els núvols grisos de la claror metàl·lica dels vaixells de guerra i els peixos que s’havien enfonsat mar endins s’acorruen a flor d’aigua i amanseixen les ones gronxant-s’hi i partint-les com si obrissin camí: «Ziryanin», un vaixell rus de pau, avança amb les ales esteses i, al bec, un gra de menjar per als germans catalans. Símbol de la pau, passa amb prou feines entremig de les fortaleses marítimes (entremig d’un canal de vaixells de guerra italians, anglesos, alemanys) sense por, mansament; tot ell malgirbat al costat dels altres, vell, però amb la coberta pintada de blanc de deu fer poques hores. Arran de l’orgull de les altres naus, passa «Ziryanin», com una vella carcassa amorosa, com una lloca benèvola, joiós de la seva mansuetud, no gens avergonyit de la seva humilitat i més aviat orgullós de no haver d’aguantar canons ni torres metàl·liques i de dur al fons de la nau, en lloc arrecerat, sucre i ous i llegums i farina i conserves, orgullós de servir la pau, donant menjar a les nostres dones i als nostres infants, i de no haver de servir la guerra vigilant les nostres costes i preparant els blancs per als canons i metralladores.

Veus ací «Ziryanin». No ha estat cap vaixell de guerra el que la U. R. S. S. ha tramés a Barcelona, sinó de pau. Fins ara l’únic país que ha enviat a través de les mars un missatger de pau a Catalunya. Altres pobles ens han dut ambaixades de guerra. I és que la U. R. S. S., com Catalunya, vol la pau, vol viure en pau; no desitja ni prepara ni necessita la guerra per a ésser un poble gran.

***

Al replà de l’escala que ens obre el «Ziryanin», el company Borisenko ens ajuda a entrar. I rep amb una abraçada el representant del seu país a Barcelona. L’emoció és forta. Al vaixell hi ha els representants de Catalunya, en nom de la qual alguns consellers de la Generalitat donen la benvinguda als germans soviètics. El capità del vaixell, Borisenko, els ulls negats, expressa amb una amplíssima abraçada el que no sap dir en català i besa un conseller del nostre poble. Es aquesta besada el bes que tots els catalans han sentit a la galta, al moment precís que la nau es disposa a entrar a Barcelona.

Ja barrejats, consellers amb mariners, el capità amb milicians catalans, l’escorta de la Delegació russa amb ]’escorta de les nos1 tres autoritats, pugem al pont i mirem amb el cap alt els vaixells de guerra que no s’ajunten pas als mostres puny enlaire. Es el moment solemne: una gran quietud s’esdevé. La nau es gronxa, sentim una remor de proa a popa; «Ziryanin» es decanta cap a l’entrada del port. Tothom resta mut uns segons; tenim la sensació, per uns moments, que tots hem fet amb els germans russos el llarg viatge. «Ziryanin» llisca dreturerament de cara al port.

I és aleshores que, fugint de l’escenografia de guerra que ens encerclava, un panorama nou ens és ofert: comencen a albirar-se petites embarcacions. De mica en mica avancen vers nosaltres barquetes, barques de pescadors, barcasses, canoes, motors i tots: «Ziryanin» es troba ara circumdat d’embarcacions endiumenjades, gallardets, banderes, flors, músiques, noies i poble, el poble que omple tot el tros de mar de banda i banda del vaixell rus. Orquestres i bandes toquen La Internacional i d’arreu s’aixequen punys enlaire.

Es la una del migdia d’un dia magnífic de tardor: el sol riu i ens ample d’or. «Ziryanin» pot avançar. Tot sol, ara. Tota l’allau d’embarcacions, que han vingut a rebre’l, es situa al darrera del vaixell, i, contrallum, l’espectacle és imponent. Els reflexos del sol a l’aigua i en les coloraines de la gent i de les embarcacions semblen retornar un estiu acabat.

Es fa difícil de coordinar. Es impossible, sense excusar-nos-en.

«Ziryanin» es troba a pocs metres del port, i sembla arrossegar materialment una mena de via làctia damunt les ones. Després d’haver travessat tantes de mars, fins la Mediterrania, i d’anar a entrar ara al mar de Barcelona, la impressió s’acreix. Tothom crida des de baix, i des del port criden els punys. La Internacional sembla sonar d’entre les aigües. Divisem les primeres naus de dins el port. «Ziryanin» avança mar nostre endins; els primers crits del port arriben, pertot la gent xiscla amb els braços i els punys. (Recordem en aquest moment, per associació d’idees, una impressió personal que resta allunyada: en un congrés pacifista internacional que s’havia de celebrar a la capital d’Hongria. L’arribada dels congressistes estrangers es feia pel Danubi. L’emoció del paisatge, la llegenda del vell riu, l’aigua quieta que gairebé no té onades, tot contribuïa a un estat de benaurança: quan tot d’una, en entrar en aigües hongareses, una orquestra zíngara pujà al vaixell i saludà amb el Danubi blau de Strauss. L’hora, la música, l’ambient posava un èxtasi de pau al moment.) Encara més aquest migdia a Barcelona; en passar l’entrada del port, «Ziryanin», rebut per centenars de barques i milers de persones, llançà un gran xiscle, un crit estrepitós, la sirena del «Ziryanin» arrabassà, els nostres braços; els consellers de Catalunya, l’ambaixador rus, el capità, els que els voltàvem, els mariners, els catalans de totes les barques i dels primers molls, en aquell moment d’entrar «Ziryanin» al port de Barcelona, damunt la catifa blava i flonja de l’aigua brillant, més brillant que mai, banyats pels raigs del sol d’or de Catalunya, per aquest nostre sol de migdia d’octubre, tothom sentí que el crit de la sirena ens feria el cor i se’ns duia els punys. Pertot no es veia sinó aquest crit escapant-se de milers de braços enlaire. Els Segadors, La Internacional, els visques, la sirena, tot es barrejava i donava la impressió turbulent de joia, d’exaltació que dóna la barreja de temes dels carnavals de la Petrouchka de Stravinski. La guerra s’oblidava i una alegria immensa s’apoderava de la multitud que en barques i més barques seguia i rebia «Ziryanin». La sirena reposa un moment i aleshores mil veus de mil sirenes dels vaixells de dintre el port respongueren. I tot Barcelona en sentir llur crit s’abocà al mar, s’abocà als molls. L’escullera, Montjuïc, braços i braços enlaire donaven la benvinguda, «Ja som ací» tornava a cridar la sirena russa flors eixordar. I ningú que la sentís es quedava a casa: tant, que a Montjuïc mateix hom tingué la sensació de veure aixecar els braços als nostres morts; els catalans que reposen gloriosament al nostre cementiri no parell de guerra va a posar-se en marxa.

Un xiscle a temps, una claror blanca, unes mans d’Orient i d’Occident que es troben, potser aturaran el cop.

Un vaixell rus ha entrat al port de Barcelona i ha trobat un poble que l’esperava i que el rebia amb banderes; centenars de milers, tot Barcelona, més d’un milió de persones s’han llançat als molls, a les Rambles, als balcons, per aixecar els punys junt amb els punys dels nostres germans que per venir ací han passejat un crit de pau pels mars d’Europa i han hagut de travessar uns murs de ferro que s’aguantaven el respir. Poden fer marxa enrera aquestes naus sollícites. Poden tornar a llurs bases. I que expliquin a llurs pobles que Catalunya, que Espanya, no necessita els seus vaixells de guerra sinó vaixells de pau. Que en lloc de naus guerreres vinguin a ajudar, a participar en la contesa humanitzant-la, contribuint a acabar-la, i que, com els russos, arribin al nostre port i a la nostra Rambla, a fer florir les nostres roses i el nostre sol amb el seu somriure, en lloc de voler espantar-nos amb llurs carcasses metàlliques de cara a Barcelona com si volguessin escopir-nos metralla.

Un mariner del «Ziryanin» en abandonar nosaltres la nau, ens ha allargat la mà i ens ha fet una oferta emocionant : una llesca de pa bru, tebi encara, flonjo. Com els pobres, hem besat aquest pa abans de menj ar-lo. I és aquest bes que voldríem poder fer no solament als germans de la U. R. S. S. sinó a tots els germans de tot el món, àdhuc a aquells que ara semblen rebutjar-lo.

450.000 palabras sin publicidad ni subvención

Noticias por e-mail

Noticias en Twitter una vez al día

Tags y explicaciónes

  • Agrupació d'Escriptors Catalans (1)
  • Anarcosindicalismo (31)
  • Anarquismo (39)
  • Barcelona (1604)
  • Cataluña (147)
  • Comunismo (29)
  • Confederación Nacional del Trabajo (43) La Confederación Nacional del Trabajo (CNT) es una unión confederal de sindicatos autónomos de ideología anarcosindicalista de España, que está adherida a la organización de carácter mundial Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT).
  • El Raval (19)
  • España (250)
  • Esquerra Republicana de Catalunya (25) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC; en español, Izquierda Republicana de Cataluña) es un partido político español fundado en Barcelona en 1931.
  • Estalinismo (29) Estalinismo o stalinismo es un término utilizado para referirse al estilo de gobernar de Iósif Stalin en la Unión Soviética.
  • Estética anarquista (1)
  • Federación Anarquista Ibérica (28) La Federación Anarquista Ibérica (FAI) es una organización fundada en 1927 en Valencia, como continuación de tres organizaciones anarquistas, la portuguesa, União Anarquista Portuguesa y las española Federación Nacional de Grupos Anarquistas de España y Federación Nacional de Grupos Anarquistas de Lengua Española en el Exilio teniendo de esta forma un ámbito de actuación ibérico.
  • Francesc Trabal (1) Francesc Trabal i Benessat (Sabadell, Barcelona; 1899 - Santiago de Chile, 1957) fue un novelista y periodista español.
  • Guerra Civil Española (91)
  • Jaume Miravitlles (2) Jaume Miravitlles i Navarra (Figueras, Gerona, 1906 - Barcelona, 1988) fue un político y escritor español en lenguas catalana, española e inglesa.
  • La Rambla (75)
  • Lois Cusick (5)
  • Mujeres Libres (1) Mujeres Libres fue una organización feminista dentro del anarcosindicalismo español que existió entre abril de 1936 a febrero de 1939, durante la Guerra Civil Española.
  • NKVD (1) El Comisariado del Pueblo para Asuntos Internos (en ruso: Народный комиссариат внутренних дел, transliterado como Naródny Komissariat Vnútrennij Del), abreviado como NKVD (НКВД, según su acrónimo ruso), fue un departamento gubernamental soviético que manejó cierto número de asuntos internos de la URSS.
  • Partit Socialista Unificat de Catalunya (31)
  • Revolución social española de 1936 (19) La revolución social española de 1936, comúnmente conocida como revolución española fue un proceso revolucionario que se dio tras el intento de golpe de Estado del 17 de julio de 1936 que desembocó en la Guerra Civil Española.
  • Rusia (8) Rusia (en ruso: Россия, romanización: Rossíja) o la Federación Rusa (formalmente: Federación de Rusia; (en ruso: Российская Федерация, romanización: Rossíiskaja Federácija par=no)) es el país más extenso del mundo.
  • Sindicalismo (8)
  • Socialismo (4)
  • Unión General de Trabajadores (8) La Unión General de Trabajadores (UGT) es una organización sindical obrera española.
  • Unión Soviética (23) La Unión Soviética (en ruso: Советский Союз, romanización: Sovietsky Soyuz), oficialmente llamada Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (URSS, en ruso, Сою́з Сове́тских Социалисти́ческих Респу́блик tr.: Soyuz Sovétskij Sotsialistícheskij Respúblik; pronunciación ; abreviado СССР, SSSR) fue un Estado federal marxista-leninista que existió en Eurasia entre 1922 y 1991.
  • Vladímir Antónov-Ovséyenko (3) Vladímir Aleksándrovich Antónov-Ovséyenko (En ruso Влади́мир Алекса́ндрович Анто́нов-Овсе́енко, en ucraniano: Володимир Олександрович Антонов-Овсієнко); (Chernígov, Ucrania; 9 de marzojul./ 21 de marzo de 1883greg.-Moscú, 10 de febrero de 1939) fue un prominente bolchevique, periodista, “podporúchik” (subteniente) y diplomático étnicamente ucraniano.
  • Ziryanin (barco) (1)

Parecido

RSS feed

Almanaque creado por El Organillero-Cantante, antiguamente de Barcelona
© 2007-2024 · Etenim mihi multa vetustas scire dedit - Ovidio, Las metamorfosis