Així arribàrem al diumenge 25 de juliol, dia de Sant Jaume, quan començà a circular per la ciutat la nova que les organitzacions obreres havien acordat sumar-se col·lectivament a la protesta i declarar la vaga general que, en efecte, començà l’endemà dilluns 26, en la qual no acudiren a treballar la major part dels obrers, especialment els del moll. Davant d’aquella situació, cap a migdia es reuniren les autoritats en el despatx del Sr. Ossorio y Gallardo i, atès que durant el matí s’havien fet nombroses detencions i havien tingut lloc altres fets de violència en diversos llocs de la ciutat, i l’aspecte de les multituds que, organitzant constants manifestacions, recorrien la Rambla i principals vies no era gens tranquil·litzador, en aquella reunió d’autoritats, i contra el parer i vot del Sr. Ossorio y Gallardo, que creia tenir prou forces per a dominar tot sol el moviment, acordaren declara la plaça en estat de guerra, que després s’estengué per tot Catalunya, per haver-se solidaritzat moltes poblacions a la protesta de la capital. Jo aleshores feia per al nostre diari [El Poble Català] la informació diària del govern civil, i recordo perfectament l’actitud d’amargor i de contrarietat amb què el Sr. Ossorio ens comunicà el susdit acord i la seva actitud oposada. Aquella nit mateixa el Sr. Ossorio marxà a Madrid, amb la seva família.
[A]l meu entendre, la gravetat que prengué el moviment des dels primers moments fou deguda en gran part a l’actitud d’indecisió i de veritable feblesa que demostrà en les primeres hores l’autoritat militar, exercida pel tinent general D. Luis de Santiago, que s’havia fet càrrec del commandament. Com que la gent que omplia els carrers, en veure sortir la tropa, començà a aplaudir i a aclamar-la, l’exèrcit no gosà de primer moment–naturalment, per ordre superior–actuar amb energia contra els manifestants, i aquests prengueren «agalles». Sobretot, el matí del dimarts es cregueren amos de la ciutat, i mentre la gent de seny i pacífica es retirava esporuguida a casa seva, sortiren al carrer tots els baixos fons amb què una ciutat populosa i de tan complexa composició com la nostra compta amb escreix, això és, els anarquistes d’idea i els anarquitzants de fet, els veritables revolucionaris i els profiteurs dels moviments de subversió. Des del dimarts al migdia fins al divendres a la tarda, aquells elements convertiren la ciutat, sobretot el barri antic i algunes barriades foranes: Sant Andreu, Horta i Sants, especialment, en camp d’una veritable i sagnant lluita armada, en la qual pels dos bàndols hi hagué un gran nombre de víctimes, i causaren danys grandiosos a la propietat privada i als edificis públics. L’arribada de reforços de tropa i l’esgotament de recursos per part dels sediciosos feren que a partir de l’esmentat divendres al migdia la situació millorés considerablement, i que ja el dissabte la força pública dominés els carrers i pogués començar a circular per ells la gent pacífica i a restablir-se la normalitat…
Aquell moviment, malgrat ésser essencialment d’origen polític i vist amb simpatia en els inicis per totes les classes obreres i organitzacions avançades d’Espanya, restà localitzat a Catalunya i no s’estengué a la resta d’Espanya, la qual cosa donà avantatges al Govern per a dominar-lo ràpidament. Quae causae? Una habilitat del ministre de la Governació, Sr. La Cierva. En efecte, aquest va fer creure a la gent d’Espanya que el moviment insurreccional tenia un caràcter i unes finalitats separatistes, i això fou tabú, és a dir, que va bastar pronunciar aquest mot nefand i penjar tal epítet als sediciosos de Catalunya perquè, sense altra informació ni contradir-ho ningú, tothom restés tranquil a la resta d’Espanya i es dessolidaritzés del moviment proletari que realment, essencialment i espiritualment, era un moviment espanyolista i espanyolíssim. I és que hi ha coses que són més fortes que les idees i les conviccions polítiques: els instints racials…