Historia de Barcelona

Abbazia, 31 de desembre [1936]

RESUM DE L’ANY 1936

[…]

Vaig començar-lo amb una dolorisíssima operació quirúrgica, suportada amb un estoïcisme que sorprengué els metges.

Vingué, després, la campanya electoral per a les eleccions del 16 de febrer. A Catalunya, no es pot negar la victòria de les esquerres. Amb ella els catalans mostraren una vegada més llur incapacitat política.

Els primers dies després de les eleccions, l’ambient que es respirava a Barcelona era absolutament revolucionari. Vaig escoltar, des del meu llit, el crit de: «Morí Cambó!», proferit per una multitud de manifestants. Si un grup hagués assaltat la meva casa, hauria restat sense càstig i és possible que aquella nit s’hagués iniciat la revolució social a Barcelona.

En les eleccions vaig ésser derrotat i a la meva derrota dec la vida. És curiós que tingui d’agrair-la als companys de candidatura que no compliren el seu deure d’assegurar la meva elecció.

El mes de març i part d’abril vaig passar-los a Piestany, fent una cura que em deixà extenuat. Durant aquests temps, a tot Espanya roncava la revolta i se’n produïren, sovint, violents esclats. A Catalunya hi havia pau i la nostra gent, beata, parlava de «l’oasi català».

Jo no creia en l’oasi; sabia que hi havia pau perquè la FAI s’estava organitzant i no volia afeblir l’embranzida que preparava. Creia, però, en la possibilitat que el govern s’espantés de l’abís que s’obria als seus peus i es decidís a plantar cara: hauria guanyat la partida. Amb aquest pensament vaig publicar un article sostenint la tesi que un govern, quan les forces coactives li romanen fidels, és avui invencible … i no hi havia dubte que, per a contenir l’onda revolucionària, el govern hauria comptat amb tota la força pública i una bona part dels elements de Front Popular. Desgraciadament, el govern s’anà eliminant a mesura que les organitzacions revolucionàries mostraven major audàcia.

Vaig donar en maig i juny algunes conferències. Tesi: la lluita de blocs incompatibles és la guerra civil; els règims democràtics són encara els que asseguren un major grau de prosperitat; un cop militar provocaria una terrible reacció esquerrista. Sóc antifeixista, antidictatorial, però, enfront de l’anarquia, com a mal menor, ha de venir la força.

Vaig sortir d’Espanya a primers de juliol amb veritable recança. Jo no creia que la FAI donés el cop abans de la tardor i tampoc creia jo en el cop militar, si no era provocat per una situació de major anarquia. El govern podia, encara, dominar la situació i jo creia que ho faria.

Al tenir notícia de l’assassinat de Calvo Sotelo, vaig creure en la imminència d’un cataclisme. A l’assabentar-me del cop militar, vaig preveure la terrible reacció esquerrana. Al veure, als pocs dies, que estàvem en guerra civil, s’inicià el meu pessimisme.

La notícia de les destrosses fetes a casa meva i de la confiscació de tots els meus béns em deixaren serè. Sols en pensar en coses concretes, sovint petites, que havia perdut, m’entrava una gran recança.

[etc]