El meu pare era cambonista, naturalment… I era, també com els seus semblants, un decidit partidari de l’ordre i l’autoritat. Durant la Setmana Tràgica, suposo que devia cridar: «Que vingui l’Exèrcit!» I a la primera canonada que ressonés al principal, deixaria anar: «Ara! Ara anem bé!» El general, l’Espadón, va ser una figura particularment estimada per la burgesia catalan. Podia dir-se, el general, Franco o Primo de Rivera, capità general de Catalunya, dictador a partir del 23 [sic] de setembre de 1923, aclamat per tothom. Tots ells van pujar enmig de grans «Gràcies a Déu!», fins que al cap d’un temps, sempre el mateix procés impetorbable, els burgesos s’exclamaven: «Aquest home és molt burro!» Un descobriment tardà, però inexorable. Amb Primo, amb Franco.
Categoría: Una vida entre burgesos
Ortínez i Murt////Manuel//// //// //// //// ////1993////Una vida entre burgesos. Memòries//// //// ////Barcelona////Edicions 62
-
Alfonso XIII y la burguesía catalana
També tinc memòria d’Alfons XIII a la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929. A Catalunya li deien En Cametes, per les cames llargues i primes. Era una persona qualificada de charmant i de lleugera, cosa que més aviat repel·lia els burgesos catalans clàssics: persones de pedra picada que es criaven en possessió de la recta llei i de la moral. Tots sostenien: «En política, Cambó; en religió, el papa». Aquesta era la base simplificada de tota la vida social i familiar, o fins i tot dels negocis.
-
Macià, ¿mesías?
Quan es produeix la pèrdua del control de convivència durant la República s’origina ràpidament i progressivament l’odi. Francesc Macià havia sorgit com un messies. Es va creure que ell ho arreglaria tot. El recordo passejant per la Diagonal amb l’aire militar que no el va abandonar mai. Era un coronel i se li notava. Tenia un afany de popularitat, però com a home molt distingit era elitista. La llista electoral d’Esquerra Republicana de l’any 1931 es va improvisar amb nouvinguts a la política, amb l’única condició de ser partidaris de Macià, i col·laborar econòmicament de la pròpia butxaca. La idea aglutinadora era que Macià salvaria la situació. Va ser una pura il·lusió.
-
Poca participación y masivo fraude en la votación sobre el Estatuto
No és cert que el referèndum de l’Estatut del 1932, que es posava com a model en [el 1979], constituís tot un plebiscit. No va ser-ho, i no seria pas el president Tarradellas –conseller de la Generalitat de l’època– qui ho desmentís. La votació estatutària del 1932 va aplegar molta menys de la meitat del cos electoral, encara que històricament s’hagi dit el contrari. Els resultats van ser inflats a discreció.
-
El golpe de estado de Companys, una consecuencia de su personalidad. Defensa de la República por el general Batet. La criada de Pierre Vilar y la vaquería.
L’exacerbació dels sentiments arran de les interpretacions differents de la vida col· va degenerar molt ràpidament. Els fets del 6 d’octubre de 1934 a Catalunya són difícils d’entendre avui si no es parteix del principi que va explotar el caràcter personal d’uns quants dirigents. Els miners d’Astúries s’aixecaven per raons de classe, però això no era pas el cas de Catalunya. L’aixecament del president Companys es deu purament a la seva impressió que pertocava actuar d’aquella manera: «Posar-se a favor dels pobres i enfrontar-se al Govern Central que, pel fet de ser centre-dreta, representava els rics.»
-
Como llenar el vacío dejado por la desaparición del poder constituido
El 18 de juliol em trobava a Barcelona. De tant en tant em torno a preocupar quan llegeixo presentacions d’aquells fets històrics radicalment contràries a les que es van divulgar durant els quaranta anys del franquisme. Cap dels dos extrems no és veritat. El que va passar … consistia en la desaparició del poder constituït. Desapareixen els ressorts d’ordre públic. Trontolla el sistema judicial. A Barcelona s’apoderen del carrer els «incontrolats». La CNT s’apodera de les armes dels arsenals militars; els anarquistes es fan els amos del carrer. Les autoritats es converteixen en un factor purament nominal. El president Companys es posa al costat de les organitzacions obreres en armes, tot confiant que de mica en mica aniran entrant en la legalitat que els proposava mantenir formalment a través de la seva persona.
La gent que no pot fer res més es queda a casa i acumula provisions per alimentar-se el major temps possible. Els que tenien capacitat econòmica i oportunitat de marxar, se’n van anar. Dintre d’aquest últim grup hi poso els polítics. La major part de polítics caracteritzats, inclosos els d’esquerra, van desaparèixer. Posteriorment, van ser nomenats ambaixadors, comissionats a l’estranger, delegats, etc. En alguns casos van tornar un cop aclarida la situacio.
Va emergir la figura de Tarradellas, perquè era el polític que al moment de la insurrecció militar es va posar materialment a la disposició del president Companys. Eren adversaris, però no disposava de cap altre polític a les seves ordres. La situació dels dos personatges durant els primers mesos va ser tremenda. Havien de formar govern–sense portar fusell ni pistola–amb els que en portaven. Anaven amb barret i corbata, quan l’uniforme del moment era la granota (o «mono»). Els podien matar allà mateix en qualsevol moment, i ho sabien.
Van matar molta gent. Assassinaven la llibertat en nom de la llibertat; s’abandonaven els principis morals en nom dels principis morals; es barrejaven el coratge i la covardia… Es van produir aquests fenomens estranyíssims de matar per gust, de matar per matar, per satisfer els instints més baixos de determinades persones…
El Partit Comunista, prácticament inexistent abans d’esclatar la guerra a Catalunya, es va erigir en el partit de l’ordre, de l’autoritat. La gent va desitjar que arribessin els comunistes, que manessin i es fessin obeir.
-
Cena eufórica en el Palacio Nacional y el Pueblo Español
Una eufòria semblant, igualment violenta, vaig viure-la a Barcelona, a l’estiu del 1939, en un dinar que va fer-se al Palau Nacional de Montjuïc en honor dels ex-combatents. Certament, jo formava part de l’excèrcit vencedor, però no sé ben bé què hi feia. Era un gran dinar, amb més de 5.000 persones a taula. Vaig assistir a un acte que tenia totes les característiques de la bacanal romana, amb els ex-combatents pujats a taula, ballant, cantant, cridant i trencant plats, gots i ampolles. No sé qui pagava, però sospito que anava a compte de l’Ajuntament de Barcelona, a compte de Mateu. Va ser deplorable, és clar. Però comprensible: la incertesa de tres anys de guerra s’havia convertit finalment en un espectacle sota las columnates del gran saló oval del palau.
-
De Gaulle y la Batalla de Normandía
El 6 de juny de 1944, a les vuit del matí, vaig sentir directament per la ràdio, la BBC, la notícia del desembarcament dels aliats a Normandia i les arengues patriòtiques del general De Gaulle. «Honneur et Patrie» era la consigna que obria els informatius de la BBC dirigits als oients de parla francesa. «La France parle aux français…!» Aquell crit, que ressonava en un pis modest de la Travessera de Gràcia, situat en un país erm, va suposar molt en la meva vida… Aquesta passió per la política francesa llavors iniciada, ha continuat després, fins avui. Després del gaullisme, el meu mendesisme, dels anys cinquanta… Crec que aquesta base política i intel·lectual em va ajudar a crear el meu propi tarradellisme.
-
Cómo funciona el «negocio» de Florenci Pujol y David Tennenbaum, con el padre de Xavier Trias entre los evasores fiscales nombrados en el BOE
Tennenbaum y Pujol eran importantes. Ellos me proporcionaban las divisas, y yo necesitaba muchas. Florenci Pujol era un hombre muy simpático, con una mirada irónica y maliciosa, de pícaro inteligente. Con aquella mirada solo era necesario decir “Florenci” para que él estuviera interesado y te preguntara inmediatamente si necesitabas dos o diez. El judío David Tennenbaum era su socio y las operaciones se realizaban con total seguridad en el mercado libre de Tánger, único mercado de la peseta.
[…] Si tú exportabas un producto que te daba un millón de dólares, simulabas venderlo al doble de ese precio y por tanto podías importar por dos millones [mediante las licencias de importación que concedía el Estado]. Era evidente que necesitabas un millón de dólares extra. […] Yo libraba las pesetas en Barcelona, en billetes de cien, que hacían un bulto considerable, y las pesetas convertidas en dólares aparecían en los Estados Unidos o en Suiza. Naturalmente era una operación delicadísima que no podías realizar con cualquiera. […] Con Florenci Pujol nunca tuve ningún otro trato más que éste.