León XIII elige a la Virgen de Montserrat como patrona de las diócesis de Cataluña; la opinión de La Esquella respecto a este triunfo carlista

Comentarios

Una respuesta a «León XIII elige a la Virgen de Montserrat como patrona de las diócesis de Cataluña; la opinión de La Esquella respecto a este triunfo carlista»

  1. Avatar de Alberto Pernales
    Alberto Pernales

    [ref621], 1881/09/24:

    EXPANSIONS MONTSERRATINAS

    ¿Coneixen aquell refran que diu: La cabra siempre tira al monte?

    Donchs fássinse carrech de que las cabras de Catalunya son los carlins, y ‘l monte la montanya de Montserrat.

    Pero ‘ns hém d’ entendre: la montanya de Montserrat es la predilecta dels nostres carlins en temps de pau; mes per lo que respecta al temps de guerra, totas las montanyas son bonas, per fer foch impunement á las columnas.

    ***

    Aquest dia deya un cabecilla carlí:
    – Si no existis la montanya de Montserrat, hauria sigut necessari inventarla. No hi ha una montanya mès aspre y espadada: cada roca es un marlet, cada barranch es un fosso, cada mata una trinxera. Allá ‘ls homes d’ alma aprenen á estimar la vida de carlí. ¡Quin goig fá la carretera, ab las sèvas revoltas, serpentejant per entremitj dels turons y dels singles, blanca y polsosa y pendent sempre! No hi ha un pam de cami que no siga un perill. ¡Ah! donéume un centenar d’ homes decidits y bèn arreglats de municions, y diguéu á una columna de trenta mil cipayos que vaja pujant. Si n’ arriba un de viu al cap-de-munt, soch capas de tirar la boina al foch.

    Aquests, poch mès ó menos, son los pensaments cristians que bullen dintre de la dura clepsa dels pelegrins, que ab l’ excusa de una moixiganga ó altra pujan á dalt de Montserrat.

    -¡Quinas timbas! exclamava un capellá que havia sigut cabecilla, gran admirador del cura Santa Cruz. Aquí sí que per aplicar als liberals l’ indulgencia plenaria, no ‘s necessita pólvora. Una empenta y al riu.

    ***

    Y es tant gran l’ aficiò que tè la carlinalla per anarse’n á Montserrat en correcta formaciò, que no hi ha inventiva com la que demostran á cada punt per organisar semblants viatjes.

    L’ any passant van recordarse de que feya mil anys que va trobarse la Santa Imatje, y cap á Montserrat falta gent.

    Aquest any podian anarhi ab l’ excusa de que feya mil y un anys, y aixís successivament; pero com que aixó seria monótono, s’ han pensat una cosa nova, y l’ han trobada.

    Ells, homes miserables y mortals, sumits en aquesta vall de llágrimas y miserias, s’ han atrevit á encararse ab tota la cort celestial, y á la qu’ es reyna dels reys y soberana del Paradís, l’ han empetitida nombrantla reyna de la terra catalana.

    De manera que si es cert que ‘l verdader soberá es aquell que disposa de la soberanía, resulta que per espay de mil y un anys, la Verge de Montserrat s’ ha vist privada dels drets de reyna, y que al últim se l’ hi han regonegut per alguns homes de la terra, que per espay de mil y un anys han sigut mès soberans qu’ ella mateixa.

    Tals aberracions resultan de aquesta darrera moixiganga.

    ***

    Pero al fi l’ han nombrada reyna dels catalans, y l’ han coronada y l’ hi han regalat un cetro, com si sense aquest cetro y aquesta corona, lo nombrament hagués hagut de quedar sense cap valor in efecte.

    La corona ja sabém cóm varen adquirirla: la Verge mateixa se la vá pagar.

    De una multitut de joyas allá acumuladas per la pietat y la devociò, y venudas á pública subasta, sense consentiment dels donadors, vá sortirne aquella corona carregada de riquesa, que fins déu haver enlluernat á la justicia, ja que aquesta no s’ ha cuidat de veure quin tracte mereixen las personas que disposan de las cosas que no ‘ls pertanyen.

    Are respecte al cetro, hém de fer justicia á la juventut católica: los joves católichs ván pagarlo de la sèva butxaca: alguns recorrent tal vegada als ahorros que ván fer durant la guerra, alguns altres com un anticipo del dot que esperan conquistar, lo dia que per l’ intercessiò de algun canonje se casin ab alguna pubilla rica.

    ***

    Desprès de la festa de la coronaciò, que tant gráficament ván descriure’ns lo Sr. Capellá y aquell aragonés que l’ acompanyava, ha vingut la festa de l’ entrega del cetro.

    L’ idolatría dels assiátichs no ha inventat encare escenas com las que s’ han vist á Montserrat en aquestas festas.

    Ab l’ ajuda de bon talls y bons tragos, los pelegrins s’ han anat aglomerant dalt del monestir. No ‘ls demanéu un pensament elevat. Ells adoran á l’ imatje; pero de l’ idea que representa no se ‘n recordan. ¡Es tant lluny lo cel! En cambi ‘l camaril es tant aprop, que seria una torpesa deixar lo cert per lo duptòs.

    Y desprès, ¿qué me ‘n diuhen de la forma que han revestit las festas?

    ***

    Una professò per tenir lo gust de veure dugas fileras de ciris. Diu El [ref3821]:

    «Abrían la marcha primero las mujeres, luégo los hombres, despues los sacerdotes (¿qué no son homes?), la imágen de la Vírgen llevada en andas presidiendo nuestro Excmo. Prelado.»

    Si tots aquests obrian la professò, ¿sabrian dirme vostés qui la tancava?

    Lo corresponsal no ‘s preocupa per tant poca cosa.

    «La entrada en la basilica excede á toda ponderacion. Los manresanos saludaron á la Vírgen con una de sus mejores y características tronadas. La música de Solsona tocaba la Marcha real; iluminaban la plaza y claustros fuegos de bengala y los peregrinos estaban formados en filas al paso de nuestra Santísima Patrona.»

    ¿No ‘ls sembla qu’ entre aquests fochs de bengala y aquests pelegrins formats en fila, hi falta una tanda d’ escolanets vestits de bailarinas, y maniobrant bajo la entendida direccion del Sr. Monagas?

    Y are á dintre de l’ iglesia:
    «El presbiterio lleno de banderas y estandartes. Se dieron las más calurosas y espontáneas aclamaciones que jamás haya oido, y eso que he presenciado ovaciones de todos géneros, pero como la de ayer poquísimas.»

    Lo temple convertit en un club. ¡Aquella devociò que sense fer soroll puja desde ‘l cor fins al cel, exhalantse en alarits per aquellas gargamellas! Las mans que ‘s crusan al pit del verdader devot, picant com al Circo equestre quan una amassona acaba ‘l sèu exercici, y se l’ crida «que baile!»

    Pero aixó no es res encare:
    «Antes de la procesion se levantaron muchos globos, algunos de ellos de gran tamaño; los fuegos artificiales de Manresa en gran número, y los costeados por la Juventud Católica de Barcelona agradaron mucho á todos.»

    Ja ho veuhen: las ratas buscan l’ olor del formatje de Holanda; los carlins no ‘s contentan sino ab l’ olor de la pólvora.

    Y are ‘ls faig gracia de la ceremonia de l’ entrega del cetro per no repetir mès escenas irrespectuosas.

    Aixís se celebran en plé sigle XIX las grans festivitats religiosas.

    La fé fuig dels cors y se ‘n vá als ulls.

    Jo espero veure encare oficis solemnes ab acompanyment de descargas cerradas y rosaris ab acompanyment de carretillas.

    ***

    L’ endemá de las festas, á la Juventut Católica ván passar revista de comissari.

    Ván trobar á un socio mès enragullat que ‘ls altres ván dir:
    -Aquest es lo mès devot de tots: en la próxima elecció de Junta, es precís nombrarlo president.

    P. del O.

Deja una respuesta