Historia de Barcelona

Comentarios del compilador

[ref4216] y el resto de la prensa nacionalista-(socialista-)catalanista pinta Núñez como un ogre nacionalista-(socialista-)españolista y Ariño como un inocente:

Les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona han acabat i ja tenim un nou mandatari: en Josep Lluís Núñez Clemente. Per vuit-cents vots de diferència amb en Ferran Ariño, amb una participació de menys del 50 per cent dels associats amb dret de vot, l’entitat esportiva més important de Catalunya, aquella de la qual es deia que és «més que un club», ha passat a les mans d’un home que té totes les característiques del que hagués elegit en Franco si encara fos vigent la dictadura.

El Barça-més-que-un-club, en el camí de la consolidació de la democràcia, de la recuperació de les llibertats nacionals, ha fet un pas enrere considerable: som altra vegada als anys quaranta. ¿Més que un club? Nosaltres diríem que aquesta elecció, marcada pels diners, per la influència i per interessos no sempre clars, ha demostrat que tot es compra i es ven, fins i tot la dignitat.

[…]

Ferran Ariño no recaptà mai l’ajut de cap dels partits polítics catalans, ni tan sols de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual fou co-fundador i actiu militant des del primer moment. No, Ferran Ariño, això sí, estigué disposat, quan el van cridar, a donar tota mena d’explicacions, tota mena de detalls del seu programa, a rectificar-ne allò que calgués per tal d’assolir un esport a gust i d’acord amb el que volia el poble català.

[…]

Ariño, en perdre, fou clar

El Barça està dividit, el país ha perdut un dels més importants bastions. Només falta, es deia pels voltants del camp diumenge, que a Montserrat posin en Guerra Campos d’acabat. Hem tornat, en boca d’Ariño, a fa quaranta anys, i això és un avís, un clar avís, per ales properes municipals, per a l’Estatut, per a la nacionalitat. Mai, al camp del Barça, ni tan sols poc temps després de la guerra civil, no es sentí cantar el «Cara el Sol» [sic] ni «Yo tenía un camarada» com cantaren els partidaris d’en Núñez, en respondre a l’himne de Catalunya, «Els Segadors», que entonaren els arinyistes. ¿On anirem a parar?

[ref4160] en 2014:

Núñez y Pujol. O, mejor dicho, los Núñez y Navarro y los Pujol i Ferrusola. Una historia paralela que empezó con un enfrentamiento entre los padres fundadores y puede acabar con ambas sagas entre rejas. El enfrentamiento ocurrió en 1978, cuando el constructor nacido en Baracaldo, criado en Barcelona y convertido en un tiempo récord en «rey de las esquinas barcelonesas» tuvo el descaro de opositar a una poltrona, la de presidente del FC Barcelona, que el dirigente nacionalista tenía ya reservada para un hombre de su confianza, Ferran Ariño, vinculado a Banca Catalana. Núñez ganó, y a Pujol no le quedó más remedio que despedirse de un instrumento de enorme influencia política y social. De hecho, hasta la llegada de Joan Laporta a la presidencia, en 2003, el nacionalismo no recuperó el control de ese club que, según dicen, es más que un club. Lo que no significa que no lo intentara. Pero Núñez salió airoso de todos los envites. Hasta el punto de que el pujolismo acabó conformándose con integrar en la directiva del Barça a Sixte Cambra, quien había sido su última baza electoral para tratar de desbancar al constructor.

450.000 palabras sin publicidad ni subvención