Historia de Barcelona

Etiqueta: Convergència Democràtica de Catalunya

  • El constructor Núñez vence al candidato pujolista, Ferran Ariño, y será el 35º presidente del Barça hasta 2000

  • Tras el 23-F, más de 250.000 personas y casi todos los partidos se manifiestan en la lluvia en defensa de la libertad, la Constitución, y el Estatuto de Autonomía; elogios de Jordi Pujol al Rey y al Ejército

    Más de doscientas cincuenta mil personas, según la Policía Municipal, participaban a las ocho de la noche en la manifestación en defensa de la libertad, la Constitución y el Estatuto de autonomía convocada por la práctica totalidad de los partidos políticos y centrales sindicales.

    Encabezaba la marcha una pancarta con el lema de la convocatoria, sostenida por líderes de las citadas organizaciones. La manifestación comenzó media hora más tarde, en razón de la lluvia, que prácticamente no ha dejado de arreciar en todo el día en Barcelona. Los gritos más frecuentes eran los de ¡Libertad, libertad! y ¡Dictadura, no! En la plaza Tetuán, donde comenzó la marcha, y por todo el paseo de San Juan, fueron constantes los aplausos de los vecinos que presenciaban el cortejo en las aceras y en las ventanas de los edificios. Hasta el momento no se han registrado incidentes.

    Convergencia Democrática, Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), Centristas de Catalunya (CC-UCD) y Esquerra Republicana de Catalunya han hecho público un comunicado en el cual acusan al PSUC de extralimitarse con criterios partidistas ante la manifestación unitaria de ayer.

    Por otra parte, la Comisión Permanente del Ayuntamiento de Barcelona ha acordado por unanimidad darle el nombre del Rey a una plaza de la ciudad, según han manifestado a Europa Press fuentes municipales. La resolución ha sido adoptada a propuesta del PSC-PSOE.

  • Pujol sobre Banca Catalana: «cuando alguien hable de ética y de moral, hablaremos nosotros»; una turba intenta agredir al líder de la oposición

    «[S]omos una nación, somos un pueblo y con un pueblo no se juega. A partir de ahora, cuando alguien hable de ética y de moral, hablaremos nosotros»… Pujol subrayó que aquí, en Cataluña, todo el mundo que trabaja «es un hermano nuestro, piense como piense, es un catalán».

    […]

    El cordón de militantes, que había tenido que rodear el coche de Raimon Obiols para protegerle de las iras de las 500 personas que le aguardaban, se aflojó a consecuencias de Renau [director general de Seguridad Ciudadana] y dio paso a los Mozos de Escuadra, quienes tuvieron que correr muchos metros junto al coche para que éste no fuera golpeado e interceptado. «Mateu-lo, mateu-lo!» y «Obiols, botifler» fueron entre otros los epítetos lanzados que se subrayaban con gestos obscenos.

  • «Confesión» de Jordi Pujol sobre su fraude

    Davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels seus mitjans econòmics, em veig en l’obligació de posar de manifest els següents extrems:

    • El meu pare, en Florenci Pujol i Brugat, va disposar com a darrera voluntat específica que uns diners situats a l’estranger –diferents dels compresos en el seu testament–, rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i comentat, i que no estaven regularitzats en el moment de la seva mort, el setembre del 1980, fossin destinats als meus set fills i a la meva esposa, ja que ell considerava errònia i d’incert futur la meva opció per la política en lloc de seguir en el món de l’activitat econòmica. I encara més, perquè, havent viscut de prop l’època difícil dels anys 30 i 40, tenia por del que podia passar, i encara més del que li podia passar, a un polític molt compromès.
    • La sobtada mort del meu pare va tenir lloc a escassament cinc mesos de la meva presa de possessió com a president.
    • En aquell moment, la minoria d’edat de la pràctica totalitat dels meus fills em convertia en responsable legal de qualsevol decisió, i malgrat que la meva consciència i el meu càrrec m’empenyien a rebutjar aquesta herència, la darrera voluntat del meu pare, juntament amb la seva opinió i els dubtes sobre la meva opció vital per la política pesaven encara més, i finalment vaig decidir encarregar la seva gestió i regularització a una persona de màxima confiança del meu pare i també meva, gestió de la qual no vaig voler saber mai més el més mínim detall, fins que, arribats a la majoria d’edat tots els meus fills, es va decidir que aquesta persona cedís aquesta gestió a un dels meus fills. És en aquest moment que el meu error original va contaminar directament els meus set fills i la meva esposa.
    • Lamentablement, no es va trobar mai el moment adient per regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que estaven en una situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari.
    • Finalment ha hagut de ser en aquests darrers dies que els membres de la meva família han regularitzat aquesta herència, amb les conseqüències del nou marc legal aprovat per incentivar la darrera regularització excepcional del novembre del 2012 i per penalitzar extremadament les regularitzacions posteriors.
    • Dels fets descrits i de totes les seves conseqüències en sóc l’únic responsable, i vull manifestar-ho de manera pública, amb el meu compromís absolut de comparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s’escau, davant les instàncies judicials, per acreditar aquests fets i d’aquesta manera posar fi a les insinuacions i els comentaris.
    • Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se decebuts en la seva confiança, a la qual demano perdó. I també els demano que sàpiguen destriar les falles d’una persona –per molt significativa que hagi estat– i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix.