Barcelona ha quedado cutre

27 de març [1939]

COM ES VIU AVUI A BARCELONA

Segueixo parlant amb persones que tornen de Barcelona. Totes hi anaren amb il·lusió delirant; totes en tornen amb decepció profunda.

Les destruccions materials no són tan grans com es temien; la situació econòmica, encara que dolenta, és en moltíssims casos millor del que es podia esperar. El que hi ha més greu és el fondíssim estrall que els dos anys i mig de dominació roja han fet en els habitants de Barcelona.

D’antuvi, l’estrall material, el més aparent, el que impressiona els barcelonins que han viscut l’horrible tragèdia lluny de Barcelona: una terrible depauperació física els dóna l’aparença d’espectres; el seu abillament miserable els fa semblar captaires.

Però l’estrall moral és molt major i més fondo que l’estrall físic: amb dos anys i mig de viure sota un règim proletari han pres ànima de proletaris. En tenen les idees, els costums, el llenguatge. El règim roig s’és acabat… però els barcelonins seguiexen vivint i pensant com si encara durés. Pesa més damunt d’ells la influència anivelladora i embrutidora dels dos anys i mig darrers que el record dels temps anteriors al fatídic juliol de 1936. Els xoca sentir com pensen i parlen els que han estat fora…, que parlen i pensen com abans ho feien ells.

Els xoca vivament tota manifestació d’elegància, per modesta que sigui: un barret de senyora…, un bon abric d’home. no senten cap desig de reviure les comoditats, els refinaments i el luxe d’abans: estan resignats i s’hi troben bé a viure com sota el període del terror roig.

És com si dos anys i mig haguessin pogut destruir tot el que l’acció de molts segles havia anat deixant sobre els habitants de Barcelona.

I si no es recobra el desig de millorar el nivell de vida, un desig de refinament, de luxe, de diferenciació, la represa de la ciutat serà lenta, molt lenta.