Misa de Gallo en Calatayud a la espera del asalto final a Barcelona

Quan les campanes de les diferents esglésies de Calatayud cridaven a missa de mitja nit en el Nadal de 1938, vareig sentir un goig que era impossible d’esplicar, i que no podien entendre els que sempre havien celebrat aquella diada.

Davant del nostre quartel general, instal·lat en el casino principal de Calatayud, hi havia l’església de Sant Pere. Allí vàrem anar a oir la Missa del Gall la majoria dels que formàvem el «Cuartel General del Ejército de Levante» que comanava el tan recordat General Orgaz.

Abans s’ens havia repartit un lot de llaminadures que la benemèrita organització de Fronts i Hospitals enviaba a tots els combatents d’Espanya en la nit de Nadal. Vull copiar aquí la seva composició, que l’he guardat en un vell carnet de notes d’aquells dies: Una capsa de codonyat, un troç de torró de massapà, un pot de mermelada, un paquet de cigarretes, un puro, caramels i admetlles, mitja lliure de xacolata, paper d’escriure i una ampolla de conyac per cada quatre soldats, amb la que poguérem curullar el reglamentari «janillo» per dues vegades.

Després d’uns mesos de no tenir casa, ni família, ni posseir el més necessari, el gest d’aquelles noies i dames de la reraguardia, preocupant-se dels anònims soldats del front, era una cosa que arribava al fons de l’ànima.

Aquell Nadal era ademés ple d’esperances. En la nit del dia abans–aquell 23 de desembre que havia de marcar una de les més lluminoses fites de la nostra guerra,–s’havia iniciat una ofensiva i precisament en la direcció que nosaltres, catalans, tant desitjàvem. L’avanç que s’iniciava per davant de Balaguer, no havia de parar fins arrivar a Port-Bou!…

Feia dies que en els nostres meis, sentíem parlar de la operació «Turrón». (Aquest era el nom militar amb què després sabérem es volia designar l’ofensiva de Catalunya.) Però no crèiem que el «Turrón» amb tot i tan desitjar-lo, arrivés a tenir l’extensió i l’importància que tingué.

Quant uns mesos després en que la pau ja era un fet a tot Espanya, pujava les rústegues escaletes que condueixen al santuari de la Vergé de la Penya, patrona de Calatayud, per a despedir-me i remerciar-la, encara recordava el tel d’emoció que cobria els meus ulls en la Missa del Gall d’aquell Nadal inoblidable, en el que pressentia palpablement, que dintre uns dies o setmanes, podríem tornar a les nostres llars, i allí refer les nostres vides capgirades per les malvestats passades en aquells tres anys.