Jo recordo amb més intensitat i com una riuada més gran que aquesta [25/2/1944], la que s’havia produït dos anys abans, el 28 d’abril del 1942. També aleshores els damnificats van ocupar l’església del Port, les aules de l’escola, fins i tot la porteria on vivíem nosaltres, tots amuntegats, estrets com sardines a la llauna, però sense tant d’ordre ni tanta calma. Ho van deixar tot ben brut, i el meu pare, la meva mare, la meva germana i jo vam tenir una feinada per netejar tanta immundícia com van arribar a originar…
El governador civil de Barcelona, el camarada Correa Veglison, va visitar els damnificats. Anava amb boina vermella i sahariana blava. Quan va ficar el cap en una de les aules, atapeïda de persones, el senyor rector, mossèn Pedro Serra Manent, li va dir: «Són bona gent», i el camarada Correa, somrient, jocosament irònic, amb to de broma, va contestar,: «¿Bona gent? Encara me’n recordo dels trets que em van engegar al juliol del 1936″… Correa Veglison havia estat comandant d’enginyers en la nostra veïna caserna de Lepant. Llegint Julio Baños, imagino que estaria fent d’oficial de guàrdia aquell dia i que en va haver de sortir corrent.
En aquesta primera inundació, més que poc expressiva, la premsa del moment va haver de ser nul·la; en la segona, no hi va haver visita de cap autoritat, ni governativa ni municipal.
Jo vaig retratar, amb cert rigor preciosista, totes dues inundacions, en la meva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje.