Historia de Barcelona

Etiqueta: Hermanos de las Escuelas Cristianas

  • Hambre, miedo, asesinatos

    Feia cinc mesos que els barcelonins no sabíem el que era pau ni tranquil·litat. Cinc mesos que vivíem en un vèrtig i sobresalt continuats. Havíem arribat en un moment en què semblava que no podríem aguantar més, tants i tants eren els aconteixements que havíem viscut i presenciat per dissort nostra. I va venir el dia de Nadal d’aquell any 1936, que gosaria afirmar fou el Nadal més trist i més amarg de tos els Nadals que Barcelona ha viscut. Fou decretat dia feiner, i aquell dia es trevallà com sempre…, com cada dia.

    Déu va permetre que fos precisament en aquells dies de Nadal que comencés a escasejar el pa; i es van veure les primeres cues davant dels forns, que per ésser les primeres, i durar hores i més hores, i coincidir ademés amb els primers dies que deixà d’encendres l’enllumenat públic, feien llòbregs i paorosos els nostres carrers. Que lluny estaven els Nadals d’abans, amb totes les botigues curulles de llaminadures, els aparadors lluents i atapeïts, i la gent amb cara alegre corrent adalerada fent els preparatius per a la gran diada familiar! Aquell Nadal, en altra temps festa de pau i germanor, transcorria enmig del pànic causat pel despotisme més ferotge que mai s’havia conegut.

    D’aquell Nadal tan trist encara en tinc personalment un record més amarg i inoblidable. A mitja tara i estant amb la botiga oberta,–però que no hi entrava ningú–s’aturà davant de casa un cotxe, del que en baixaren quatre o cinc homes amb caçadora de pell i pistoles penjades en bandolera. Entraren tots alhora, i demanaren pel meu pare. El meu pare no pogué sortir… per que feia un mes i mig que un grup armat, semblant al que allavors el demanava imperiosament, se l’havia emportat en un cotxe com aquell i l’havien sacrificiat davant els murs del cementiri de Moncada.

  • Pérdidas en Teruel, misa secreta en Barcelona

    Feia més dun any que la guerra durava. Cada dia que passava les privacions eren més grans, i la fe de molts trontollava. Havíem ja vist caure i desaparèixer a tants dels nostres millors!

    Per acabar-ho d’adobar, els diaris i les ràdios d’aquells dies anaven plens de la batalla de Terol, que es desenrotllava sota uns elements completament desfavorables. El fred i les nevades més terribles s’havien ensenyorit d’aquells paratges erms, i la lluita era ferotge, apocalíptica… Els diaris parlaven de conquestes i d’avanços que a voltes resultaven imaginaris. El Mansueto, l’estació del ferrocarril, el seminari, fins es parlava ja de la plaça «del Torico», aquella plaça irregular, porticada, amb tant regust de poble, on encara unes setmanas abans d’esclatar la revolta, m’hi havia passejat per sota les seves voltes tant plenes d’encisos, enmig de la jovenalla riallera i sorollosa que sempre han estat els aragonesos.

    No ens ho crèiem… Terol resistiria, Terol no es podia perdre… I amb aquesta esperança vàrem passar aquell Nadal, trist també, perquè encara no vèiem la fi de la nostra tragèdia.

    Un consol inefable vareig tenir enmig de tanta tribulació. En la tarda d’aquell Nadal, gràcies a un de tants sacerdots a qui no s’agraïrà mai la serena valentia en complir la seva santa missió en aquells dies de dol i de misèria, vareig pogué rebre la sagrada Comunió.

  • Misa de Gallo en Calatayud a la espera del asalto final a Barcelona

    Quan les campanes de les diferents esglésies de Calatayud cridaven a missa de mitja nit en el Nadal de 1938, vareig sentir un goig que era impossible d’esplicar, i que no podien entendre els que sempre havien celebrat aquella diada.

    Davant del nostre quartel general, instal·lat en el casino principal de Calatayud, hi havia l’església de Sant Pere. Allí vàrem anar a oir la Missa del Gall la majoria dels que formàvem el «Cuartel General del Ejército de Levante» que comanava el tan recordat General Orgaz.

    Abans s’ens havia repartit un lot de llaminadures que la benemèrita organització de Fronts i Hospitals enviaba a tots els combatents d’Espanya en la nit de Nadal. Vull copiar aquí la seva composició, que l’he guardat en un vell carnet de notes d’aquells dies: Una capsa de codonyat, un troç de torró de massapà, un pot de mermelada, un paquet de cigarretes, un puro, caramels i admetlles, mitja lliure de xacolata, paper d’escriure i una ampolla de conyac per cada quatre soldats, amb la que poguérem curullar el reglamentari «janillo» per dues vegades.

    Després d’uns mesos de no tenir casa, ni família, ni posseir el més necessari, el gest d’aquelles noies i dames de la reraguardia, preocupant-se dels anònims soldats del front, era una cosa que arribava al fons de l’ànima.

    Aquell Nadal era ademés ple d’esperances. En la nit del dia abans–aquell 23 de desembre que havia de marcar una de les més lluminoses fites de la nostra guerra,–s’havia iniciat una ofensiva i precisament en la direcció que nosaltres, catalans, tant desitjàvem. L’avanç que s’iniciava per davant de Balaguer, no havia de parar fins arrivar a Port-Bou!…

    Feia dies que en els nostres meis, sentíem parlar de la operació «Turrón». (Aquest era el nom militar amb què després sabérem es volia designar l’ofensiva de Catalunya.) Però no crèiem que el «Turrón» amb tot i tan desitjar-lo, arrivés a tenir l’extensió i l’importància que tingué.

    Quant uns mesos després en que la pau ja era un fet a tot Espanya, pujava les rústegues escaletes que condueixen al santuari de la Vergé de la Penya, patrona de Calatayud, per a despedir-me i remerciar-la, encara recordava el tel d’emoció que cobria els meus ulls en la Missa del Gall d’aquell Nadal inoblidable, en el que pressentia palpablement, que dintre uns dies o setmanes, podríem tornar a les nostres llars, i allí refer les nostres vides capgirades per les malvestats passades en aquells tres anys.