Historia de Barcelona

Etiqueta: generalidad de Cataluña

  • Vuelve Tarradellas; las consecuencias para la izquierda y los nacionalistas

    El 23 de octubre Tarradellas vuelve a casa y deja atrás 38 años de exilio con su histórico «[Ciutadans de Catalunya,] ja sóc aquí».

  • Tarradellas: no creo en una política dels Països Catalans

    Se inicia una distensión Generalitat-Consell Valencià

    [Despidiéndose de Albertí del Consejo General Interinsular:]

    Por su parte el señor Tarradellas manifestó que «no creo en una política dels Països Catalans» al ser preguntado sobre las relaciones con el Pais Valencià.

    «En ningún momento he querido hacer nada que pudiera hacer creer que trataba de inmiscuirme en los asuntos internos de Valencia, pero debo decirles que hace tres semanas recibí la visita de un emisario personal del presidente Albiñana, portador de una muy cordial carta de aquél, y con el que mantuve unos contactos igualmente muy cordiales. Estoy seguro de que nuestras relaciones con Valencia, en muy corto plazo han de ser tan cordiales como hoy lo son con las Baleares.»

  • Manifiesto de los 2.300 pide espacio oficial y público para tanto el castellano como el catalán

    Los abajo firmantes, intelectuales y profesionales que viven y trabajan en Cataluña, conscientes de nuestra responsabilidad social, queremos hacer saber a la opinión pública las razones de nuestra profunda preocupación por la situación cultural y lingüística de Cataluña. Llamamos a todos los ciudadanos demócratas para que suscriban, apoyen o difundan este manifiesto, que no busca otro fin que restaurar un ambiente de libertad, tolerancia y respeto entre todos los ciudadanos de Cataluña, contrarrestando la tendencia actual hacia la intransigencia y el enfrentamiento entre comunidades, lo que puede provocar, de no corregirse, un proceso irreversible en el que la democracia y la paz social se vean gravemente amenazadas.

    No nace nuestra preocupación de posiciones o prejuicios anticatalanes, sino del profundo conocimiento de hechos que vienen sucediéndose desde hace unos años, en que derechos tales como los referentes al uso público y oficial del castellano, a recibir la enseñanza en la lengua materna o a no ser discriminado por razones de lengua (derechos reconocidos por el espíritu y la letra de la Constitución y el Estatuto de Autonomía), están siendo despreciados, no sólo por personas o grupos particulares, sino por los mismos poderes públicos sin que el Gobierno central o los partidos políticos parezcan dar importancia a este hecho gravísimamente antidemocrático, por provenir precisamente de instituciones que no tienen otra razón de ser que la de salvaguardar los derechos de los ciudadanos.

    [etcétera]

  • Refundación de los Mozos de Escuadra como núcleo de la policía autonómica

    El año 1983 se refundará el Cuerpo, y a través de un único artículo, invocando el Estatuto de Autonomía, se creará «la Policía Autonómica de la Generalidad… El Cuerpo de Mozos de Escuadra de la Generalidad constituye el núcleo inicial de la Policía Autonómica».

  • Pujol sobre Banca Catalana: «cuando alguien hable de ética y de moral, hablaremos nosotros»; una turba intenta agredir al líder de la oposición

    «[S]omos una nación, somos un pueblo y con un pueblo no se juega. A partir de ahora, cuando alguien hable de ética y de moral, hablaremos nosotros»… Pujol subrayó que aquí, en Cataluña, todo el mundo que trabaja «es un hermano nuestro, piense como piense, es un catalán».

    […]

    El cordón de militantes, que había tenido que rodear el coche de Raimon Obiols para protegerle de las iras de las 500 personas que le aguardaban, se aflojó a consecuencias de Renau [director general de Seguridad Ciudadana] y dio paso a los Mozos de Escuadra, quienes tuvieron que correr muchos metros junto al coche para que éste no fuera golpeado e interceptado. «Mateu-lo, mateu-lo!» y «Obiols, botifler» fueron entre otros los epítetos lanzados que se subrayaban con gestos obscenos.

  • El «rock» provincial en catalán toma el Palau de Sant Jordi, subvencionado por la Generalidad

    El nuevo rock catalán, criado en comarcas, tomó anoche Barcelona, consiguiendo el lleno total del Palau Sant Jordi: 18.000 espectadores, que agotaron las localidades el pasado lunes, cuatro días antes del acontecimiento. Un público en su inmensa mayoría muy joven, adolescente, vibró durante más de cinco horas con una oferta dispar, para todos los gustos, cuyo único nexo de unión era cantar música moderna en catalán. Los conjuntos Sau, Els Pets, Sopa de Cabra y Sangtrait, sucesiva y respectivamente, condujeron al auditorio a través de un viaje por el pop, el soul y los ritmos bailables, el rocanrol y el rock duro.

    […]

    La organización del recital corrió a cargo de la Generalitat mediante su oficina de promoción musical del Departament de Cultura, que bajo el nombre de Ressons dirige el cantautor Ramón Muntaner. El coste de presentar a las cuatro formaciones punteras del rock local fue de unos 25 millones de pesetas, recuperado por una venta de entradas máxima al precio popular de 1.600 pesetas.

    La intención de Muntaner, según había declarado, era demostrar que la celebración con éxito de un acto así era posible; no obstante, algunas voces críticas reprocharon la víspera que la organización institucional optara por la vía fácil de presentar a los cuatro nombres ya «consagrados» sin tener en cuenta que musicalmente tienen poco que ver entre ellos, en lugar de aprovechar la ocasión para promocionar a otros menos conocidos y más necesitados de apoyo de los más de 40 que se encuentran en activo.

    Así, Gerard Quintana, carismático líder de Sopa de Cabra, el más popular de los grupos catalanes, hablaba de «montaje de la Generalitat para ponerse medallas» y defendía su postura diciendo que «este espectáculo no necesitaba de ninguna ayuda institucional». Los Sopa de Cabra, que acaban de presentar su tercer elepé -un doble en directo, grabado en la sala Zeleste-, estuvieron a punto de decir que aparecerían en escena rechazando formar parte de un movimiento, el del rock catalán, «que no existe y sólo es un invento de los medios de comunicación».

    […]

  • Decreto estableciendo el uso exclusivo del catalán en la educación obligatoria

    […]
    Històricament, les èpoques de millor qualitat i renovació pedagògica del nostre país han coincidit amb les de més alta catalanització de l’escola, en continguts, actituds i valors. La catalanitat de l’ensenyament significa, avui, que els infants i joves puguin trobar en el sistema educatiu, des del respecte dels drets de tothom, els signes d’identitat que els permetin de créixer, integrar-se i desenvolupar-se com a ciutadans catalans, oberts al món, assumint aquest fet per mitjà del coneixement profund de les arrels històriques i culturals i de l’ús de la llengua pròpia del país. Per a això cal un sistema educatiu modern i de qualitat que fomenti l’educació científica i tecnològica i els valors de la cultura humanística, que permeti als joves d’estar en condicions d’assumir el repte del desenvolupament econòmic, social i cultural del país en el marc de la integració europea.
    […]
    3.1. El català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament. S’utilitzarà normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l’educació infantil, de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.
    […]
    4.3. A partir del segon cicle de l’educació primària s’introduirà l’ensenyament de les llengües estrangeres, que tindrà continuïtat al llarg de tota l’educació obligatòria.
    […]
    22.2. Dins l’àrea de llengües estrangeres, tots els alumnes en cursaran obligatòriament una i podran optar a la introducció d’una segona llengua estrangera.
    […]
    30.2. Dins l’àrea de llengües estrangeres, en els dos cicles de l’ensenyament secundari obligatori tots els alumnes cursaran obligatòriament una llengua i podran optar també per una de segona.
    […]

  • «Confesión» de Jordi Pujol sobre su fraude

    Davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels seus mitjans econòmics, em veig en l’obligació de posar de manifest els següents extrems:

    • El meu pare, en Florenci Pujol i Brugat, va disposar com a darrera voluntat específica que uns diners situats a l’estranger –diferents dels compresos en el seu testament–, rendiment d’una activitat econòmica de la qual ja s’ha escrit i comentat, i que no estaven regularitzats en el moment de la seva mort, el setembre del 1980, fossin destinats als meus set fills i a la meva esposa, ja que ell considerava errònia i d’incert futur la meva opció per la política en lloc de seguir en el món de l’activitat econòmica. I encara més, perquè, havent viscut de prop l’època difícil dels anys 30 i 40, tenia por del que podia passar, i encara més del que li podia passar, a un polític molt compromès.
    • La sobtada mort del meu pare va tenir lloc a escassament cinc mesos de la meva presa de possessió com a president.
    • En aquell moment, la minoria d’edat de la pràctica totalitat dels meus fills em convertia en responsable legal de qualsevol decisió, i malgrat que la meva consciència i el meu càrrec m’empenyien a rebutjar aquesta herència, la darrera voluntat del meu pare, juntament amb la seva opinió i els dubtes sobre la meva opció vital per la política pesaven encara més, i finalment vaig decidir encarregar la seva gestió i regularització a una persona de màxima confiança del meu pare i també meva, gestió de la qual no vaig voler saber mai més el més mínim detall, fins que, arribats a la majoria d’edat tots els meus fills, es va decidir que aquesta persona cedís aquesta gestió a un dels meus fills. És en aquest moment que el meu error original va contaminar directament els meus set fills i la meva esposa.
    • Lamentablement, no es va trobar mai el moment adient per regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que estaven en una situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari.
    • Finalment ha hagut de ser en aquests darrers dies que els membres de la meva família han regularitzat aquesta herència, amb les conseqüències del nou marc legal aprovat per incentivar la darrera regularització excepcional del novembre del 2012 i per penalitzar extremadament les regularitzacions posteriors.
    • Dels fets descrits i de totes les seves conseqüències en sóc l’únic responsable, i vull manifestar-ho de manera pública, amb el meu compromís absolut de comparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s’escau, davant les instàncies judicials, per acreditar aquests fets i d’aquesta manera posar fi a les insinuacions i els comentaris.
    • Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se decebuts en la seva confiança, a la qual demano perdó. I també els demano que sàpiguen destriar les falles d’una persona –per molt significativa que hagi estat– i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix.