Feia més dun any que la guerra durava. Cada dia que passava les privacions eren més grans, i la fe de molts trontollava. Havíem ja vist caure i desaparèixer a tants dels nostres millors!
Per acabar-ho d’adobar, els diaris i les ràdios d’aquells dies anaven plens de la batalla de Terol, que es desenrotllava sota uns elements completament desfavorables. El fred i les nevades més terribles s’havien ensenyorit d’aquells paratges erms, i la lluita era ferotge, apocalíptica… Els diaris parlaven de conquestes i d’avanços que a voltes resultaven imaginaris. El Mansueto, l’estació del ferrocarril, el seminari, fins es parlava ja de la plaça «del Torico», aquella plaça irregular, porticada, amb tant regust de poble, on encara unes setmanas abans d’esclatar la revolta, m’hi havia passejat per sota les seves voltes tant plenes d’encisos, enmig de la jovenalla riallera i sorollosa que sempre han estat els aragonesos.
No ens ho crèiem… Terol resistiria, Terol no es podia perdre… I amb aquesta esperança vàrem passar aquell Nadal, trist també, perquè encara no vèiem la fi de la nostra tragèdia.
Un consol inefable vareig tenir enmig de tanta tribulació. En la tarda d’aquell Nadal, gràcies a un de tants sacerdots a qui no s’agraïrà mai la serena valentia en complir la seva santa missió en aquells dies de dol i de misèria, vareig pogué rebre la sagrada Comunió.