Historia de Barcelona

Categoría: Meditacions

Cambó////Francesc//// //// //// //// ////1982////Meditacions//// //// ////Barcelona////Editorial Alpha

  • Elecciones, el oasis catalán, preparaciones bélicas de la FAI, golpe militar, exilio

    Abbazia, 31 de desembre [1936]

    RESUM DE L’ANY 1936

    […]

    Vaig començar-lo amb una dolorisíssima operació quirúrgica, suportada amb un estoïcisme que sorprengué els metges.

    Vingué, després, la campanya electoral per a les eleccions del 16 de febrer. A Catalunya, no es pot negar la victòria de les esquerres. Amb ella els catalans mostraren una vegada més llur incapacitat política.

    Els primers dies després de les eleccions, l’ambient que es respirava a Barcelona era absolutament revolucionari. Vaig escoltar, des del meu llit, el crit de: «Morí Cambó!», proferit per una multitud de manifestants. Si un grup hagués assaltat la meva casa, hauria restat sense càstig i és possible que aquella nit s’hagués iniciat la revolució social a Barcelona.

    En les eleccions vaig ésser derrotat i a la meva derrota dec la vida. És curiós que tingui d’agrair-la als companys de candidatura que no compliren el seu deure d’assegurar la meva elecció.

    El mes de març i part d’abril vaig passar-los a Piestany, fent una cura que em deixà extenuat. Durant aquests temps, a tot Espanya roncava la revolta i se’n produïren, sovint, violents esclats. A Catalunya hi havia pau i la nostra gent, beata, parlava de «l’oasi català».

    Jo no creia en l’oasi; sabia que hi havia pau perquè la FAI s’estava organitzant i no volia afeblir l’embranzida que preparava. Creia, però, en la possibilitat que el govern s’espantés de l’abís que s’obria als seus peus i es decidís a plantar cara: hauria guanyat la partida. Amb aquest pensament vaig publicar un article sostenint la tesi que un govern, quan les forces coactives li romanen fidels, és avui invencible … i no hi havia dubte que, per a contenir l’onda revolucionària, el govern hauria comptat amb tota la força pública i una bona part dels elements de Front Popular. Desgraciadament, el govern s’anà eliminant a mesura que les organitzacions revolucionàries mostraven major audàcia.

    Vaig donar en maig i juny algunes conferències. Tesi: la lluita de blocs incompatibles és la guerra civil; els règims democràtics són encara els que asseguren un major grau de prosperitat; un cop militar provocaria una terrible reacció esquerrista. Sóc antifeixista, antidictatorial, però, enfront de l’anarquia, com a mal menor, ha de venir la força.

    Vaig sortir d’Espanya a primers de juliol amb veritable recança. Jo no creia que la FAI donés el cop abans de la tardor i tampoc creia jo en el cop militar, si no era provocat per una situació de major anarquia. El govern podia, encara, dominar la situació i jo creia que ho faria.

    Al tenir notícia de l’assassinat de Calvo Sotelo, vaig creure en la imminència d’un cataclisme. A l’assabentar-me del cop militar, vaig preveure la terrible reacció esquerrana. Al veure, als pocs dies, que estàvem en guerra civil, s’inicià el meu pessimisme.

    La notícia de les destrosses fetes a casa meva i de la confiscació de tots els meus béns em deixaren serè. Sols en pensar en coses concretes, sovint petites, que havia perdut, m’entrava una gran recança.

    [etc]

  • La Generalidad y la supuesta desnacionalización de Cataluña

    LA INVASIÓ AL·LÒGENA A CATALUNYA

    He rebut una lletra d’En Ribó parlant-me de la impressió que li ha fet rellegir ara el llibre de Vandellós Catalunya, poble decadent. Em copia els paràgrafs de Conrado Girú explicant com un poble pot ésser desnacionalitzat pel fet d’ésser la seva població submergida per gent al·lògena de major capacitat reproductiva.

    Justament avui mateix rebo notícies de la formidable immigració que sofreix ara Catalunya: de primer, els refugiats d’Irun; ara, els fugitius de Madrid; demà, seran els habitants de la Manxa i d’Aragó. I aquesta torrentada immigratòria no cau sols a Barcelona sinó que s’escampa per tot Catalunya: Vilafranca, Banyoles… Pobra Catalunya!

    Coincidint amb la riuada immigratòria, la millor gent de Catalunya emigra o és assassinada: supressió – sobretot en qualitat – dels indígenes; immigració en massa d’al·lògens que cau sobre el terrer adobat de les immigracions precedents. Això significa que arreu, sense protesta, com a cosa normal acceptada i fins estimulada per poders catalans – i d’una Catalunya autònoma!, independent de fet! – s’està realitzant avui a la nostra terra un fet desconegut en l’Europa occidental però que, a Orient i centúries enrera, fou l’expressió màxima de la brutalitat d’un conqueridor quan volia destruir una raça vençuda: extermini o deportació d’indígenes i immigració d’al·lògens. Així, sobre el mateix territori, fins aprofitant el fruit del treball secular de la raça vençuda, una nova raça s’instaura.

    El que mai s’atreviren a fer a Catalunya ni romans, ni visigots, ni alarbs, ni castellans, ni francesos, s’està fent sota el signe de l’autonomia catalana.

    Examinant la llista de l’actual govern autònom català s’hi troben ja els representants dels invasors. Ja en les sessions del govern autònom de Catalunya no es pot parlar en català, perquè hi ha ministres que no entenen la nostra llengua.

  • Barcelona ha quedado cutre

    27 de març [1939]

    COM ES VIU AVUI A BARCELONA

    Segueixo parlant amb persones que tornen de Barcelona. Totes hi anaren amb il·lusió delirant; totes en tornen amb decepció profunda.

    Les destruccions materials no són tan grans com es temien; la situació econòmica, encara que dolenta, és en moltíssims casos millor del que es podia esperar. El que hi ha més greu és el fondíssim estrall que els dos anys i mig de dominació roja han fet en els habitants de Barcelona.

    D’antuvi, l’estrall material, el més aparent, el que impressiona els barcelonins que han viscut l’horrible tragèdia lluny de Barcelona: una terrible depauperació física els dóna l’aparença d’espectres; el seu abillament miserable els fa semblar captaires.

    Però l’estrall moral és molt major i més fondo que l’estrall físic: amb dos anys i mig de viure sota un règim proletari han pres ànima de proletaris. En tenen les idees, els costums, el llenguatge. El règim roig s’és acabat… però els barcelonins seguiexen vivint i pensant com si encara durés. Pesa més damunt d’ells la influència anivelladora i embrutidora dels dos anys i mig darrers que el record dels temps anteriors al fatídic juliol de 1936. Els xoca sentir com pensen i parlen els que han estat fora…, que parlen i pensen com abans ho feien ells.

    Els xoca vivament tota manifestació d’elegància, per modesta que sigui: un barret de senyora…, un bon abric d’home. no senten cap desig de reviure les comoditats, els refinaments i el luxe d’abans: estan resignats i s’hi troben bé a viure com sota el període del terror roig.

    És com si dos anys i mig haguessin pogut destruir tot el que l’acció de molts segles havia anat deixant sobre els habitants de Barcelona.

    I si no es recobra el desig de millorar el nivell de vida, un desig de refinament, de luxe, de diferenciació, la represa de la ciutat serà lenta, molt lenta.

  • La visita de Himmler a Barcelona y Montserrat

    EL PARE MARCET EM PARLA D’HIMMLER

    Himmler anà a Espanya quan major era el prestigi alemany i major la pressió que tenia de suportar Espanya. Hi anà amb cinquanta homes que devien escampar-se per Espanya per tal d’organitzar la policia sota el model de la Gestapo. Himmler fou rebut amb els màxims honors, com si fos un sobirà. Totes les autoritats anaren a rebre’l arreu i constantment li retien homenatge.

    Himmler donà la sensació del que és: un home fort, un home dur i un immens pedant. Tots teníem, em deia el pare abat, la sensació que ens faria penjar a tots sense pestanyejar.

    Visità totes les dependències del monestir. A la biblioteca expressà més sorpresa encara que disgust que no hi hagués la bibliografia nazi, especialment les obres de Rosenberg: va prometre que les hi enviaria.

    Visità el Museu Prehistòric; davant un esquelet neolític digué sentenciosament: «Un esquelet ari.» Davant la reconstrucció del temple de Salomó del Museu Bíblic exclamà: «La primera banca del món.» I així, secament, solemnialment, anava debitant les tonteries en forma de sentències.

    Himmler no conversa, llança afirmacions i sentències a les quals no admet rèplica: els alemanys que l’acompanyen ja estan habituats a no fer altra cosa que assentir: els no-alemanys s’hi habituen de seguida.

    [1941]