Hém de dir la veritat: los nous candelabros de la Plassa Real, construhits á Barcelona é ideats per un fill de Reus, son suntuosos. Davant d’ells las tres gracias de ferro colat, construhidas al estranjer, se cubreixen de rovell.
Entre els adornos, al péu, casi sobre ‘l pedestal de mármol hi ha tres guirnaldas y dintre d’ellas un festó en forma de V.
Un preguntava:
–¿Qué voldrán dir aquestas tres véns?
–Y responia un altre:
–Significan Vo, vonich y varato.
Acte primer de Lohengrin:
Surt una barca tirada per un cisne que ‘s porta l’aygua.
Redolí:
Señores, veurán un’ oca
que neda sobre la roca.
***
La Pasqua está tot l’ acte primer en escena y sense cantar.
Un espectador:
– Fins are ‘l paper de la Pasqua jo també ‘l cantaría. Si ‘l Sr. Brugada ‘m contracta, prometo estarme á l’ escena per la meytat del preu.
***
Acte segon:
Es lo millor de l’ ópera. Lo duo de barítono y contralt causa impresiò.
Consisteix ab una vèu d’ home y una de dona que ‘s troban á mitj camí, fan brasset y marxan al mateix pas.
Desprès vè ‘l gran duo de tiple y contralt.
La Pasqua ‘s rescabala; pero ¡de quína manera!… Y la Vitalí… no ‘n parlem.
La Guisseppina Vitalí
Canta de ca ‘l generalí.
***
Pero venen los coros.
Se componen de patjes, guerreros, nobles y senyoras de l’ aristocracia.
Los patjes mostran las sevasa formas. Se coneix que ‘l rey era molt aficionat á las camas primas.
Un’ altra observació.
Desde ‘l temps de Lohengrin fins are, ‘ls sabaters, per lo tocant al calsat de senyora, no han adelantat gens.
Las mateixas sabatas escotadas ab taló alt se portan are que llavoras.
***
En quan als guerreros tots duhen una gallína dalt del casco.
Los soldats d’ are en temps de guerra quan n’ aixarpan alguna, se la guardan dintre de la motxilla.
***
Respecte als nobles y á las senyoras de l’ aristocracia, ja ‘s coneix qu’ en aquell temps no s’ usavan ni ‘ls respalls, ni la benzina, y tampoch devía haverhi quitamanchas.
Jo crech ‘l que anava mès brut, era mès noble
***
En lo tercer acte surt la cambra nupcial.
Sembla ‘l salò de Cent de cala Ciutat.
Al fondo hi ha un llit que s’ ha fet célebre. Es un llit pintat á la paret.
¡Vaya unas bromas que tenia l’ emperador de Alemania, de donar un llit aixís á uns nuvis que s’ estiman, en l’ hora mès solemne del matrimoni!
***
Per fortuna ni Lohengrin ni Elsa se ‘n adonan.
Lo primer dia del casament van convenir que passarían la nit cantant y refilan qu’ es un contento.
– ¡Vaya uns romansos!.. vaig sentir que deya un vehí mèu. ¿Què dimoni s’ empatollan?
Un altre l’ hi responía:
– Are disputan sobre si ‘l quarto es humit ó no es humit, y sobre si en cas d’ agafar un dolor reumátich son millors las ayguas de Caldas ó las de la Garriga.
***
Un filossoph:
– ¡Oh! ‘Ls alemanys d’ aquell temps quan se casavan, no feyan us sino de un llit pintat á la paret. Es á dir: la major candidat de espiritualisme compatible ab lo matrimoni.
Aixís en aquell temps se sentían diálechs per l’ istil:
– Me sembla, noy, que avuy dormiré ab la dona.
– ¡Me sembla noy que si no t’ pintas!..
***
Prou Lohengrin, que si hagués de trasladar tots los ecos que vaig recullir y totas las impresions rebudas no acabaría may.
Y á pesar de un aparato escénich desgalitxat y ridícul, la música entussiasma y fascina.
Las orellas absorbeixen á la vista.
L’ altre día El Noticiero Universal va matar al Noy de Tona.
Inmediatament casi tots los diaris locals varen cantarli las absoltas, recordant qu’ era un bardo popular que anava pels pobles y pels trens dels ferrocarrils, recitant versos catalans y passant la gorra; afegint qu’ era ‘l terror dels pares de familia, per la séva afició inmoderada á arrancar dents y caixals á la quitxalleta…. Alguns fins deyan que ‘ls diners que guanyava com á bardo ‘ls perdía com á jugador, que sempre estava de pega.
Lo Noy de Tona, una vegada mort, anava á passar á l’ Historia, com hi ha passat en Fornells el de la Vírgen de Llerona, Mossén Será y altres tipos pintorescos de la vida popular de Catalunya.
Donchs, bé ¡assómbrinse! Lo Noy de Tona no es mort. Es tan viu come en Coria del Noticiero.
Si aquest diari l’ ha mor’ LA ESQUELLA ‘l ressucita.
***
O millor que LA ESQUELLA DE LA TORRATXA, qui acaba d’ extendre la seva fé de vida es nostre estimat corresponsal en lo Vendrell, que ‘ns ha enviat una carta, concebuda en los termes següents:
«Vendrell 20 Juliol de 1897.
«Sr. Director de LA ESQUELLA DE LA TORRATXA.
«Apreciat amich: ahir tots los periódichs de Barcelona donavan la noticia de haver mort lo Noy de Tona al hospital de Sant Gervasi, lo qual me fa creure que ho copiarían del Noticiero de la nit anterior. Y efectivament; lo día que moría era á Vilafranca, y ‘l dilluns següent que ‘ls periódichs donavan la noticia, passava per aquesta vila en direcció á un poble de aquest partit que celebrava la festa major; y si no ‘s more de veritat, de avuy en vuyt será aquí que celebrém la nostra.
«Si vol aprofitar aquests datos, aquí ‘ls té.
«Disposi de son afm. amich:
«R. Ramón.»
***
Ja ho sab, donchs, El Noticiero.
Lo Noy de Tona continua recitant versos.
Y ell, El Noticiero, continua tocant lo violón.
Més de deu anys feya que la trilogía Els Pireneus havía sortit de la ment del séu creador, sense que ‘l públich de la terra que té la cordillera pirenaica per corona hagués pogut assaborir sas musicals bellesas… Y no ‘s dirá qu’ en Pedrell, terminada la séva obra descansés, que ja es sabut qu’ en materia de óperas, costa menos compóndrelas que ferlas posar en escena, fins quan l’ autor gosa de una reputació tan ben sentada com la del mestre tortosí, avuy sens dupte la primera figura musical del nostre país.
Avants, durant y després del séu part, el mestre Pedrell no sossegava, erigintse en campeó de l’ ópera espanyola constituhida ab la riquesa musical que possehim, tant en las deus puríssimas de la musa popular, com en las olvidadas creacións dels mestres antichs… verdaders tresors recóndits que sols esperan qui ‘ls esploti y ‘ls presenti en tota sa hermosura, revestits ab las galas de la técnica moderna. Furgant y desenterrant, en persuassius escrits y en admirables resurreccións, el mestre Pedrell ha vingut dihentho sempre:-Espanya posseheix una música séva, propia y característica.
Y la séva veu trobava més eco al extranger que á casa nostra.
[…]
En uns concerts de Venecia va executarse un día ‘l prólech de Els Pirineus, ab un éxit extraordinari. Ja fou el públich llavoras – pero un públich extranger – qui vingué á confirmar plenament l’ opinió dels mestres.
Y ab tot, aquí á Espanya, ahont tant deuría interessarnos l’ existencia de una institució musical característica, respectable y respectada, aquí á Espanya ‘ls Pirineus permaneixían embolcallats ab la néu de la més freda indiferencia.
Un acaudalat marqués s’ oferí un día á rompre ‘l gel, costejant la representació á tot rumbo de l’ ópera d’ en Pedrell. Pero li féren notar – perque ell no havía tingut temps d’ enterarse’n – que ‘l llibre d’ en Balaguer versava sobre epissodis de la guerra dels albigesos, qu’ era molt lliberal y que fins tenía ‘ls séus punts y ribets d’ herétich, y l’ acaudalat marqués, que ab tot menos ab el negoci es un home sumament escrupulós, va ferse enrera y va tancar la bossa. Pera deixarlo content hauría sigut precís falsificar l’historia.
Passaren anys. Estancada la partitura en el Real de Madrit, ahont havía sigut admesa en concurs públich y ab grans elogis, no sé cóm á la fi ha vingut á raure en el Liceo de Barcelona. L’ empresa Bernis y la Junta de propietaris li han obert las portas del Gran Teatro, y encare que no li han donat tot lo qu’ ella mereix en punt á decorat escénich, riquesa indumentaria y nutrició de la massa coral, … Més val poch que res.
[…]
Notém ademés que Els Pirineus, escrits en catalá sobre ‘ls robustos y armoniosos versos d’ en Víctor Balaguer, han hagut de cantarse, per primera vegada á Catalunya, traduhits al italiá. Aixó que no es poch quan se tracta de una composició feta á istil modern, en que la lletra y la música compenetran sos íntims accents, no ha impedit que l’ obra si imposés desde ‘l primer día.
Hi ha qui, al visitar per primera vegada ‘l Museo de pinturas de Madrit, volentho veure tot en un día, ne surt marejat; pero si repeteix las visitas acaba pera gosar lo que no pot dirse, ab la contemplació atenta de cada una de aquellas obras mestras. Tal els succehirá á molts ab el primer acte de Els Pirineus, qu’ es tot un museu de música espanyola, felisment restaurada pel geni y ‘l talent del mestre tortosí.
[…]
Enorgullimnos de que sigui un catalá, qui en els temps presents de trista decadencia, haja sabut colocarse á tan gran altura, elevant ab ell al públich, pera senyalarli horisons plens de llum, de art y de gloria… Enorgullimnos sobre tot de que sigui un catalá, no dels que ‘s recluheixen á casa seva, com el trist y peresós cargol dintre la closca, sino dels que prenent el pich més alt del Pirineu per punt de apoyo, de la primera esbranzida logran pendre ‘l vol segur y magestuós de las águilas, que per lo mateix que s’ enlayran molt saben bé, que ‘l mon es molt gran… molt ample…
P. del O.