13 de julio de 1899 - Cambó sobre el Concierto Económico y el Cierre de Cajas (1105)

El mes de setembre … el Govern Silvela ja abandonà les nebulositats i les indecisions i digué terminantment que no concediria el Concert Econòmic a Catalunya. Davant la negativa, els Gremis, dirigits pel seu secretari, Marià Pirretas, home de gran dinamisme i amb esperit d’organització, iniciaren la campanya de resistència al pagament de tributs, coneguda amb el nom de Tancament de Caixes, que és una etapa, i una etapa important, vers la recatalanització de Catalunya.

Aquesta campanya tingué la simpatia general, com la tenen sempre les campanyes encaminades a no pagar i a fer oposició al Govern. Aquesta, però, tenia més justificació que cap altra: era en primer lloc, expressió del disgust davant el mancament a una paraula i a una promesa; era, després, la protesta viva contra els partits culpables del desastre, que venien a ofegar una il·lusió que havia sorgit a la més dinàmica de les regions espanyoles. Tots els diaris estaven al costat dels Gremis, però el que se’n convertí en portaveu i hi mantigué un contacte constat fou “La Veu de Catalunya”.

El Foment del Treball Nacional, amb els industrials, es posà al costat dels comerciants i adoptà també la resolució de refusar-se al pagament dels impostos mentre no es concedís el promès Concert Econòmic, que asseguraria una bona administració dels cabals públics, com passava amb les Diputacions basques, que feia molts anys que tenien el Concert Econòmic.

El doctor Robert, l’alcalde popularíssim de Barcelona, va posar-se de tal manera al costat dels comerciants que paralitzà l’acció executiva, negant-se a despatxar els embargaments.

Es creà, doncs, a Catalunya un estat semirevolucionari, d’obert rebel·lia contra el Poder públic, capitanejat per les Autoritats locals i per les persones de més alta representació en el país. La situació del ministre senyor Duran i Bas, que encara formava part del Govern, es féu molt difícil. Ell veié que els seus dies ministerials s’acabaven, però no volgué deixar el Ministeri sense que hagués pres possessió del bisbat de Barcelona el doctor Morgades i sense que hagués estat preconitzat per a la Seu de Vic el doctor Torras i Bages. Publicà, a la vegada, un decret que deixava obert el camí per anar a la codificació del Dret Català.

[…]

El doctor Robert, en pugna oberta amb el Govern que l’havia nomenat, hagué de dimitir també.

El Tancament de Caixes, iniciat a Barcelona, tingué aviat una immensa popularitat a tot Espanya i, com una reguera de pólvora, anaren imitant-lo altres ciutats. El Govern necessitava amb urgència posar fi a aquell moviment sediciós. Acordà decretar la suspensió de garanties per tenir més expedites les mans per a prendre totes les mesures que fossin necessàries. Duran i Bas, davant d’aquesta situació, dimití el seu càrrec i tornà a Barcelona, on fou rebut triomfalment.

Prat de la Riba creia que s’havia d’aprofitar el descontentament provocat pel mancament a les promeses fetes pel general Polavieja i pel mateix Silvela, però el seu sentit conservador li impedia d’orientar el moviment de protesta vers un camí que no tenia més sortida que l’esclat revolucionari: Enric Prat de la Riba era un conservador a la moderna, però un conservador. És per això que procurà que l’acció de totes les Entitats Econòmiques -s’anomenaven així el Foment del Treball Nacional, la Cambra de Comerç, la Lligal Industrial i Comercial, l’Institut Català de Sant Isidre i l’Ateneu Barcelonès- derivés vers la petició del Concert Econòmic.

Així, procurà que anés a Madrid una comissió presidida per les personalitats més prestigioses de Barcelona, entre les quals figuraven el bisbe, doctor Morgades, i el doctor Robert. La comissió recordà al Govern las seves promeses; exposà l’estat d’esperit de Catalunya i el desig que tothom tenia d’arribar a un acord, però la decisió, també, de mantenir la campanya. La comissió tornà de Madrid molt mal impressionada. Per tal de donar compte del seu viatge se celebrà una gran reunió al Foment del Treball Nacional. En nom de la comissió parlà el doctor Robert: el prestigi d’aquest anava creixent de dia en dia i s’estava fent l’home providencial de Catalunya.

[…]

El Govern inicià l’empresonament dels industrials i comerciants recalcitrants i tingué el mal encert d’escollir entre aquests Eusebi Güell i Emili Vidal i Ribas. En lloc de deprimir la resistència, no feu més que donar-li major vigoria: què més podien desitjar els industrials i comerciants que veure’s col·locats al mateix nivell d’aquelles figures pròcers de la societat catalana!

La campanya en favor del Concert Econòmic no sols la feren els homes de les Entitats Econòmiques: hi participàrem, a gust de tothom i sense objecció de ningú, els catalanistes de “La Veu de Catalunya”, car tothom sabia que, en definitiva, érem nosaltres l’anima de tota aquella campanya i vaig ésser jo, personalment, l’encarregat de mantenir el contacte amb els Gremis i amb Pirretas, tant per a ajudar-los en la campanya com per a anar-los infiltrant el sentiment catalanista…

En aquella campanya, en què participaren tots els barcelonins, no hi hagué més que una nota discordant, que fou la de “La Renaixença”. En les seves planes parlava el despit. Enric Prat de la Riba, amb la seva signatura, des de “La Veu” li dirigí una severa admonició que la mantingué en silenci per una temporada.

El bisbe Morgades, responent a pròpia convicció i en harmonia amb l’estat d’esperit que regnava a Catalunya, decretà que en les esglésies catalanes es prediqués en català i en català s’ensenyés la Doctrina. Aquesta disposició del bisbe de Barcelona provocà un esclat d’indignació a Madrid, on es posà a debat el problema del catalanisme…

El 22 de marça del 1900 s’embargà l’Orfeó Català per manca de pagament de l’impost d’utilitats i presentà perquè fos embargada la Senyera gloriosa amb tots els premis assolits. El Governador comprengué que havia donat un mal pas i a les quaranta-vuit hores s’ordenava el desembargament de la Senyera… Algú tingué la idea de portar-la al Liceu, on hi havia funció. Allí va fer-se a la Senyera una ovació apoteòsica, que tingué els caràcters tant d’afirmació catalana com de censura contra el Govern.

[…]

El Govern trobà finalment la manera d’acabar amb el Tancament de Caixes; era d’anar a la persecució implacable, però gradual, l’un darrera l’altre, dels industrials. Abans que el Tancament de Caixes acabés amb una desfeta es donà l’ordre que tothom pagués, ajornant per a una altra ocasió la represa de la campanya.

, Memòries (1981). Leer más

450.000 palabras sin publicidad ni subvención

Noticias por e-mail

Tags y explicaciónes

  • Albert Rusiñol i Prats (2) Albert Rusiñol i Prats (Barcelona, 5 de agosto de 1862- 1928) empresario y político español, hermano de Santiago Rusiñol.
  • Barcelona (1603)
  • Bartomeu Robert (7) Bartomeu Robert y Yarzábal (Tampico, 20 de octubre de 1842-Barcelona, 10 de abril de 1902), también conocido como Doctor Robert, fue un médico y político español de ideología nacionalista catalana.
  • Cierre de cajas (5) El cierre de cajas (en catalán tancament de caixes) de Barcelona en 1899 es el nombre con el que se conoció la protesta de comerciantes e industriales contra la ley del Gabinete de Francisco Silvela y de su ministro de Hacienda, Raimundo Fernández Villaverde.
  • Concierto económico (2) El Concierto económico es un instrumento jurídico que regula las relaciones tributarias y financieras entre la Administración General del Estado de España y la Comunidad Autónoma del País Vasco, y que forma parte del régimen foral.
  • Enric Prat de la Riba (5) Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castelltersol, 29 de noviembre de 1870 - Castelltersol, 1 de agosto de 1917) fue un político y escritor español, de pensamiento catalanista.
  • Eusebi Güell (3) Eusebi Güell i Bacigalupi, I conde de Güell (Barcelona, 15 de diciembre de 1846 - ibídem, 8 de julio de 1918) fue un industrial y político español, conocido principalmente por ser mecenas del arquitecto modernista Antoni Gaudí.
  • Francisco Cambó (13) Francesc Cambó y Batlle (Verges, 2 de septiembre de 1876-Buenos Aires, 30 de abril de 1947) fue un político y abogado español, de ideología conservadora y catalanista.
  • Francisco Silvela (6) Francisco Silvela y de Le Vielleuze (Madrid, 15 de diciembre de 1843-Madrid, 29 de mayo de 1905) fue un político y académico español, presidente del Consejo de Ministros durante la regencia de María Cristina de Habsburgo y el reinado de Alfonso XIII, así como ministro de Gobernación, de Gracia y Justicia, de Estado y de Marina.
  • Guerra hispano-estadounidense (16) La Guerra hispano-estadounidense (Spanish–American War en inglés), denominada comúnmente en España como Guerra de Cuba o Desastre del 98, en Cuba como Guerra hispano-cubano-norteamericana, y en Puerto Rico como Guerra hispanoamericana, fue un conflicto bélico que enfrentó a España y a los Estados Unidos en 1898, resultado de la intervención estadounidense en la guerra de Independencia cubana.
  • Josep Morgades (2) Josep Morgades i Gili (Villafranca del Panadés, 9 de octubre de 1826 - Barcelona, 8 de enero de 1901) fue un eclesiástico español, obispo de Vich (1882-99) y de Barcelona (1899-1901).
  • Josep Torras i Bages (3) Josep Torras i Bages (Las Cabañas, 12 de septiembre de 1846 - Vich, 7 de febrero de 1916), obispo y escritor en catalán, fue el principal impulsor del regionalismo catalanista, tradicionalista y católico.
  • La Renaixença (2)
  • La Veu de Catalunya (2) La Veu de Catalunya (en castellano: La voz de Cataluña) fue un diario en catalán publicado en Barcelona desde el 1 de enero de 1899 hasta el 8 de enero de 1937.
  • Manuel Durán y Bas (4) Manuel Durán y Bas (en catalán, Manuel Duran i Bas) (Barcelona, 29 de noviembre de 1823-Barcelona, 10 de febrero de 1907) fue un abogado y político español, ministro de Gracia y Justicia durante la regencia de María Cristina de Habsburgo-Lorena.
  • Orfeón Catalán (3) El Orfeón Catalán (en catalán: Orfeó Català) es una sociedad coral fundada en 1891 por Lluís Millet y Amadeo Vives que fue pionero en la música coral de Cataluña.
  • País Vasco (7)
  • Raimundo Fernández Villaverde (5) Raimundo Fernández Villaverde y García del Rivero (Madrid, 20 de enero de 1848 - Madrid, 15 de julio de 1905) fue un político español, presidente del Consejo de ministros durante el reinado de Alfonso XIII y ministro de Gobernación, de Gracia y Justicia, de Hacienda, y de Ultramar en diferentes gobiernos formados durante el reinado de Alfonso XII, la regencia de María Cristina de Habsburgo-Lorena y el reinado de Alfonso XIII.

Parecido

RSS feed

Almanaque creado por El Organillero-Cantante, antiguamente de Barcelona
© 2007-2019 · Etenim mihi multa vetustas scire dedit - Ovidio, Las metamorfosis