Historia de Barcelona

El mes de setembre … el Govern Silvela ja abandonà les nebulositats i les indecisions i digué terminantment que no concediria el Concert Econòmic a Catalunya. Davant la negativa, els Gremis, dirigits pel seu secretari, Marià Pirretas, home de gran dinamisme i amb esperit d’organització, iniciaren la campanya de resistència al pagament de tributs, coneguda amb el nom de Tancament de Caixes, que és una etapa, i una etapa important, vers la recatalanització de Catalunya.

Aquesta campanya tingué la simpatia general, com la tenen sempre les campanyes encaminades a no pagar i a fer oposició al Govern. Aquesta, però, tenia més justificació que cap altra: era en primer lloc, expressió del disgust davant el mancament a una paraula i a una promesa; era, després, la protesta viva contra els partits culpables del desastre, que venien a ofegar una il·lusió que havia sorgit a la més dinàmica de les regions espanyoles. Tots els diaris estaven al costat dels Gremis, però el que se’n convertí en portaveu i hi mantigué un contacte constat fou «La Veu de Catalunya».

El Foment del Treball Nacional, amb els industrials, es posà al costat dels comerciants i adoptà també la resolució de refusar-se al pagament dels impostos mentre no es concedís el promès Concert Econòmic, que asseguraria una bona administració dels cabals públics, com passava amb les Diputacions basques, que feia molts anys que tenien el Concert Econòmic.

El doctor Robert, l’alcalde popularíssim de Barcelona, va posar-se de tal manera al costat dels comerciants que paralitzà l’acció executiva, negant-se a despatxar els embargaments.

Es creà, doncs, a Catalunya un estat semirevolucionari, d’obert rebel·lia contra el Poder públic, capitanejat per les Autoritats locals i per les persones de més alta representació en el país. La situació del ministre senyor Duran i Bas, que encara formava part del Govern, es féu molt difícil. Ell veié que els seus dies ministerials s’acabaven, però no volgué deixar el Ministeri sense que hagués pres possessió del bisbat de Barcelona el doctor Morgades i sense que hagués estat preconitzat per a la Seu de Vic el doctor Torras i Bages. Publicà, a la vegada, un decret que deixava obert el camí per anar a la codificació del Dret Català.

[…]

El doctor Robert, en pugna oberta amb el Govern que l’havia nomenat, hagué de dimitir també.

El Tancament de Caixes, iniciat a Barcelona, tingué aviat una immensa popularitat a tot Espanya i, com una reguera de pólvora, anaren imitant-lo altres ciutats. El Govern necessitava amb urgència posar fi a aquell moviment sediciós. Acordà decretar la suspensió de garanties per tenir més expedites les mans per a prendre totes les mesures que fossin necessàries. Duran i Bas, davant d’aquesta situació, dimití el seu càrrec i tornà a Barcelona, on fou rebut triomfalment.

Prat de la Riba creia que s’havia d’aprofitar el descontentament provocat pel mancament a les promeses fetes pel general Polavieja i pel mateix Silvela, però el seu sentit conservador li impedia d’orientar el moviment de protesta vers un camí que no tenia més sortida que l’esclat revolucionari: Enric Prat de la Riba era un conservador a la moderna, però un conservador. És per això que procurà que l’acció de totes les Entitats Econòmiques -s’anomenaven així el Foment del Treball Nacional, la Cambra de Comerç, la Lligal Industrial i Comercial, l’Institut Català de Sant Isidre i l’Ateneu Barcelonès- derivés vers la petició del Concert Econòmic.

Així, procurà que anés a Madrid una comissió presidida per les personalitats més prestigioses de Barcelona, entre les quals figuraven el bisbe, doctor Morgades, i el doctor Robert. La comissió recordà al Govern las seves promeses; exposà l’estat d’esperit de Catalunya i el desig que tothom tenia d’arribar a un acord, però la decisió, també, de mantenir la campanya. La comissió tornà de Madrid molt mal impressionada. Per tal de donar compte del seu viatge se celebrà una gran reunió al Foment del Treball Nacional. En nom de la comissió parlà el doctor Robert: el prestigi d’aquest anava creixent de dia en dia i s’estava fent l’home providencial de Catalunya.

[…]

El Govern inicià l’empresonament dels industrials i comerciants recalcitrants i tingué el mal encert d’escollir entre aquests Eusebi Güell i Emili Vidal i Ribas. En lloc de deprimir la resistència, no feu més que donar-li major vigoria: què més podien desitjar els industrials i comerciants que veure’s col·locats al mateix nivell d’aquelles figures pròcers de la societat catalana!

La campanya en favor del Concert Econòmic no sols la feren els homes de les Entitats Econòmiques: hi participàrem, a gust de tothom i sense objecció de ningú, els catalanistes de «La Veu de Catalunya», car tothom sabia que, en definitiva, érem nosaltres l’anima de tota aquella campanya i vaig ésser jo, personalment, l’encarregat de mantenir el contacte amb els Gremis i amb Pirretas, tant per a ajudar-los en la campanya com per a anar-los infiltrant el sentiment catalanista…

En aquella campanya, en què participaren tots els barcelonins, no hi hagué més que una nota discordant, que fou la de «La Renaixença». En les seves planes parlava el despit. Enric Prat de la Riba, amb la seva signatura, des de «La Veu» li dirigí una severa admonició que la mantingué en silenci per una temporada.

El bisbe Morgades, responent a pròpia convicció i en harmonia amb l’estat d’esperit que regnava a Catalunya, decretà que en les esglésies catalanes es prediqués en català i en català s’ensenyés la Doctrina. Aquesta disposició del bisbe de Barcelona provocà un esclat d’indignació a Madrid, on es posà a debat el problema del catalanisme…

El 22 de marça del 1900 s’embargà l’Orfeó Català per manca de pagament de l’impost d’utilitats i presentà perquè fos embargada la Senyera gloriosa amb tots els premis assolits. El Governador comprengué que havia donat un mal pas i a les quaranta-vuit hores s’ordenava el desembargament de la Senyera… Algú tingué la idea de portar-la al Liceu, on hi havia funció. Allí va fer-se a la Senyera una ovació apoteòsica, que tingué els caràcters tant d’afirmació catalana com de censura contra el Govern.

[…]

El Govern trobà finalment la manera d’acabar amb el Tancament de Caixes; era d’anar a la persecució implacable, però gradual, l’un darrera l’altre, dels industrials. Abans que el Tancament de Caixes acabés amb una desfeta es donà l’ordre que tothom pagués, ajornant per a una altra ocasió la represa de la campanya.