17 de mayo de 1882 - Chistes sobre Lohengrin, la primera ópera de Wagner que se representa en Barcelona; comentarios de Josep Pla sobre el wagnerianismo (554 + 847)

Acte primer de Lohengrin:
Surt una barca tirada per un cisne que ‘s porta l’aygua.
Redolí:

Señores, veurán un’ oca
que neda sobre la roca.

***

La Pasqua está tot l’ acte primer en escena y sense cantar.
Un espectador:
– Fins are ‘l paper de la Pasqua jo també ‘l cantaría. Si ‘l Sr. Brugada ‘m contracta, prometo estarme á l’ escena per la meytat del preu.

***

Acte segon:
Es lo millor de l’ ópera. Lo duo de barítono y contralt causa impresiò.
Consisteix ab una vèu d’ home y una de dona que ‘s troban á mitj camí, fan brasset y marxan al mateix pas.
Desprès vè ‘l gran duo de tiple y contralt.
La Pasqua ‘s rescabala; pero ¡de quína manera!… Y la Vitalí… no ‘n parlem.

La Guisseppina Vitalí
Canta de ca ‘l generalí.

***

Pero venen los coros.
Se componen de patjes, guerreros, nobles y senyoras de l’ aristocracia.
Los patjes mostran las sevasa formas. Se coneix que ‘l rey era molt aficionat á las camas primas.
Un’ altra observació.
Desde ‘l temps de Lohengrin fins are, ‘ls sabaters, per lo tocant al calsat de senyora, no han adelantat gens.
Las mateixas sabatas escotadas ab taló alt se portan are que llavoras.

***

En quan als guerreros tots duhen una gallína dalt del casco.
Los soldats d’ are en temps de guerra quan n’ aixarpan alguna, se la guardan dintre de la motxilla.

***

Respecte als nobles y á las senyoras de l’ aristocracia, ja ‘s coneix qu’ en aquell temps no s’ usavan ni ‘ls respalls, ni la benzina, y tampoch devía haverhi quitamanchas.
Jo crech ‘l que anava mès brut, era mès noble

***

En lo tercer acte surt la cambra nupcial.
Sembla ‘l salò de Cent de cala Ciutat.
Al fondo hi ha un llit que s’ ha fet célebre. Es un llit pintat á la paret.
¡Vaya unas bromas que tenia l’ emperador de Alemania, de donar un llit aixís á uns nuvis que s’ estiman, en l’ hora mès solemne del matrimoni!

***

Per fortuna ni Lohengrin ni Elsa se ‘n adonan.
Lo primer dia del casament van convenir que passarían la nit cantant y refilan qu’ es un contento.
– ¡Vaya uns romansos!.. vaig sentir que deya un vehí mèu. ¿Què dimoni s’ empatollan?
Un altre l’ hi responía:
– Are disputan sobre si ‘l quarto es humit ó no es humit, y sobre si en cas d’ agafar un dolor reumátich son millors las ayguas de Caldas ó las de la Garriga.

***

Un filossoph:
– ¡Oh! ‘Ls alemanys d’ aquell temps quan se casavan, no feyan us sino de un llit pintat á la paret. Es á dir: la major candidat de espiritualisme compatible ab lo matrimoni.
Aixís en aquell temps se sentían diálechs per l’ istil:
– Me sembla, noy, que avuy dormiré ab la dona.
– ¡Me sembla noy que si no t’ pintas!..

***

Prou Lohengrin, que si hagués de trasladar tots los ecos que vaig recullir y totas las impresions rebudas no acabaría may.
Y á pesar de un aparato escénich desgalitxat y ridícul, la música entussiasma y fascina.
Las orellas absorbeixen á la vista.

La Esquella de la Torratxa Leer más

Los titulares en tu email

Recurso sin publicidad ni subvención

Comentarios del compilador

Contacto aquí.

Josep Pla, Homenots, sobre Joaquim Pena, “un dels wagnerians més importants del país, el wagnerià no pas més socialment destacat, però certament el més eficaç de tots els que crearen i mantingueren, en la nostra àrea linguística i amb un ardor infatigable, la revolució de la poesia de Richard Wagner… [E]n el moment que el vaig tractar era crític musical de «La Publicidad»:

– Senyor Pena -vaig dir-li -, m’hauria de fer un favor…

– Estic a la seva disposició -digué.

– ¿Podria dir-me per què a Barcelona hi ha wagnerians, exactament tants i tants wagnerians?

– És natural que a Barcelona hi hagi wagnerians -digué amb un posat de sorpresa-. En realitat n’hi ha a tot arreu. A París, vostè mateix ho ha vist… ¿I per què no n’hi hauria d’haver, si Wagner és un gran poeta i un músic excels, únic, indescriptible?…

– Sí, d’acord. En aquest punt no hi ha problema. No. Tampoc no té un interès excessiu el fet que a Barcelona hi hagi wagnerians. A les grans ciutats hi ha de tot, ja se sap. El que ja tindria molt més interès seria saber per què a Barcelona hi ha tants wagnerians, precisar, fins on fos possible, la causa de la wagnerofília. La wagneromania és una erupció de sensibilitat col·lectiva, i aquests fenòmens solen tenir una causa, obeeixen a una raó. No li sembla?

– Sí senyor, m’ho sembla.

– A París, el triomf de Wagner, que no fou pas precisament fàcil, s’atribueix a la sensació d’ofegament ocasionat damunt la sensibilitat per l’envaïdor cientificisme de vol gallinaci, pedant i gratuït. En un moment determinat, una societat engavanyada pel materialisme i el determinisme exigí poesia, excitants de la imaginació, complexitat, sensualisme i fantasia. La música de Wagner contribuí a proporcionar aquests ingredients d’una manera notòriament decisiva. Els buits de la sensibilitat foren emplenats i es produí l’evasió de l’engavanyament cientificoide, positivista i tètric. Hi està conforme, senyor Pena?

– És molt possible.

– La meva pregunta és, doncs, aquesta: vostè, senyor Pena, que ha viscut com ningú el moviment wagnerià en aquest país, ¿constatà en algun moment un fenomen d’engavanyament semblant, un engavanyament de l’esperit prou fort per a justificar una projecció de la sensibilitat social devers altres objectius? ¿Vostè creu que en aquest país hi ha hagut mai algú que s’hagi sentit limitat, pressionat, per la direcció que hagi pogut prendre la reflexió filosòfica o científica?

– Tant com ningú, potser és dir massa. L’existència d’algun esperit independent, en aquest país, és realment molt rara, però tampoc no està exclosa la seva esporàdica i escadussera presència. Ara, que en el procés de la wagnerofília a Barcelona, en la formació, diríem, de la seva causa, no s’hi constata el contracop de cap fet d’asfíxia intel·lectual, en sembla evident. Almenys, jo no l’hi sé veure… En aquest país, el nombre de persones apassionades pel pensament, la ciència, la filosofia, ha estat sempre irrisori, petitíssim. El primer científic autèntic i real que hem tingut ha estat el doctor Turró. N’hi ha hagut d’altres, és clar; però, com que han considerat necessari de passar desapercebuts, no han tingut gens de pes. La nostra cultura fou sempre el sil·logisme. No hem passat d’aquí. El sil·logisme ha produït una satisfacció multisecular. Així no crec pas que es pugui parlar d’una asfixia del pensament, si el pensament ha estat tan petit i encara reflectit i de segona mà. Els orígens del wagnerisme són uns altres, al meu entendre…

– Seria per mi molt agradable sentir-lo parlar d’aquests origens…

– És molt complex… A mi em sembla que el país arrossega des de fa segles i segles un gran pes mort, negatiu, de vulgaritat, d’inapetència, de peresa, un gran volum de matèria insensible, i precisament perquè la situació és aquesta hi ha sempre aquí una viva sensibilitat per la poesia.

El País tiene una versión mejor adaptada a las convenciones políticas del pujolismo:

¿Cómo explicar esa sintonía de la música germánica en una ciudad mediterránea como Barcelona? La obra de Wagner no era solo música, suponía también la construcción de un imaginario que enaltecía valores esenciales de la identidad nacional, como la lengua y la tradición, que encajaban como un guante en los postulados teóricos del movimiento literario-patriótico catalán de la Renaixença.

Tags y explicaciónes

  • ópera (12)
  • Balneario (2)
  • Barcelona (1603)
  • Caldas de Malavella (3) Caldas de Malavella, (oficialmente y en catalán Caldes de Malavella), es un municipio español de la comarca de La Selva en la provincia de Gerona, Cataluña.
  • Catalanismo (15) El catalanismo es un movimiento orientado a la exaltación de los valores propios y distintivos de la personalidad histórica de Cataluña: sus tradiciones, su cultura y la lengua catalana.
  • L'Esquella de la Torratxa (4) L'Esquella de la Torratxa fue un semanario satírico, de ideología republicana y anticlerical, fundado en Barcelona el 5 de mayo de 1872.
  • La Garriga (1) La Garriga es una ciudad de la provincia de Barcelona en Cataluña, España.
  • Lohengrin (1) Lohengrin es una ópera romántica en tres actos con música y libreto en alemán de Richard Wagner.
  • Música del Romanticismo (5)
  • Nacionalismo (84)
  • Richard Wagner (1) Richard Wagner, con nombre completo Wilhelm Richard Wagner (Leipzig, Reino de Sajonia, Confederación del Rin, 22 de mayo de 1813-Venecia, Reino de Italia, 13 de febrero de 1883), fue un compositor, director de orquesta, poeta, ensayista, dramaturgo y teórico musical alemán del Romanticismo.
  • Zapato (10)

~Parecido

Popular

Blogs

RSS feed

© 2007-2018 · Etenim mihi multa vetustas scire dedit (Ovidio, Las metamorfosis)