http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?GXHC_gx_session_id_=uJ_rAxvw8xy4l-2VRTnDQ8D&codiMonumIntern=846

CRÒNICA

“Jo faig la meitat de l’escultura; l’altra meitat la fa l’aigua”, va afirmar Eduardo Chillida en referir-se a l’Elogi de l’aigua, una pesant escultura que és el principal atractiu del parc de la Creueta del Coll. Es tracta d’un bloc de formigó de 54 tones de pes, amb un silueta tanmateix gràcil, que es reflecteix en un estany com el mite de Narcís. Chillida va triar el lloc només veure’l, quan se li va oferir de fer una escultura gegant per a Barcelona. La va realitzar al mateix emplaçament, ajudat per l’enginyer José Antonio Fernández Ordóñez. L’encofrat va ser farcit de formigó i, després que aquest es consolidés, es va treure la carcassa. Elogi de l’aigua fou inaugurada el 2 de maig de 1987 per l’alcalde Pasqual Maragall, en presència dels arquitectes autors d’aquest parc realitzat en una antiga pedrera: Josep Martorell i David Mackay. Era l’endemà que Chillida hagués rebut el premi Príncipe de Asturias. Gairebé exactament onze anys després d’haver estat inaugurada, el primer de maig de 1998, es va desprendre de les barres que la sostenien, provocant un gran ensurt als qui en aquells moments eren al parc. Les barres van ser substituïdes per cables en poques setmanes i l’escultura torna a estar al seu lloc.

» Jaume Fabre, Josep M. Huertas

COMENTARI

L’escultor basc Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924-2002) no és un desconegut per al públic català. Sens dubte la seva obra és una de les més comentades de l’àmbit mundial en el laberint de les arts plàstiques de la segona meitat del segle XX. La seva obra ha estat analitzada més vegades pels crítics en llengua alemanya o anglesa que per espanyols. Franz Meyer va obrir el camí amb l’anàlisi dels Temblores del Hierro pels anys 1950; Carola Giedion-Welcker amb els Abesti Gogora, fins a arribar a Werner Schmalenbach i el seva escarida però concisa anàlisi dels dibuixos de l’escultor o a Reinhold Hohl i el de l’obra gràfica. En el món de les lletres romàniques han estat més aviat els poetes els qui s’han ocupat de l’obra d’aquest creador, qüestionador d’espais: Claude Esteban, Jacques Dupin, Edmond Jabes en francès, i amb gran sensibilitat i encert formal el mexicà Octavio Paz per al catàleg de l’exposició a Pittsburg i al Guggenheim de Nova York el 1979.

Però la seva obra no és tan sols als museus, sinó que es va introduint en els espais oberts de la ciutat. El seu Lugar de encuentros penja d’un dels ponts que creuen l’avinguda de la Castellana de Madrid, els Peine del viento s’obren com a interrogants dirigits al mar de Sant Sebastià, la Plaza de los fueros a Vitòria es configura com un dels seus gravats, la planxa d’acer Lo profundo es el aire dinamitza el mur del Museo de Escultura Española del segle XVII a Valladolid, el seu Topos V s’obre a la plaça del Rei al barri gòtic de Barcelona. Com una ermita oberta en la teulada es troba la Casa de Goethe a Frankfurt; com un vaixell encallat mirant l’arbre mític el seu Gure Aitaren Etxea a Guernica; o com una abraçada la seva Tolerancia als Molls de la Sal de Sevilla; o Besarkada a Lausana; la seva darrera gran obra a Berlín es troba a l’entrada de la nova cancelleria a Berlín, de l’arquitecte Axel Schultes. L’Elogio del agua, és una obra en formigó de 1986 que juga amb el seu reflex sobre la làmina d’aigua del parc alhora que se sosté per dos cables com les seves gravitaciones, aquests papers penjats de dos cordills, que conformen en comptes d’un dibuix, un relleu en paper. L’Elogio del agua coincideix en el temps amb l’aparició d’aquestes excel·lents peces en paper

Arribar a avaluar què significa l’obra plàstica d’Eduardo Chillida com a nou qüestionament del concepte d’espai, tan sols és possible si ho fem des d’una perspectiva historicocultural més àmplia. L’element definitiu de l’escultòric no és, per a Chillida, un espai considerat com a volum sinó com a dinamisme, com a pes però alhora com a quelcom que ascendeix. Aquesta subtil distinció és la que Chillida ha tractat de fer “visible” i “plàstica”, al llarg del seu treball. Treball que alhora ha anat qüestionant l’ésser de molts diversos materials, com en aquest cas la lleugeresa del formigó que com una abraçada es dirigeix cap el seu propi reflex en l’aigua.

» Kosme de Barañano